La soledat no sempre es porta amb facilitat. Almenys sembla que el protagonista de Muerte con pingüino, Viktor, no ho acaba d’aconseguir. Viu en un apartament de Kiev, sense gaires recursos econòmics, i la seva parella l’ha deixat. La ciutat és freda, molt freda. Però lluny de desanimar-se, en Viktor decideix posar fil a l’agulla. En primer lloc accepta acollir un pingüí a casa, després de què el zoo de la ciutat hagi demanat als ciutadans que s’animin a adoptar els animals davant la precarietat de la institució. En segon lloc, el protagonista s’apropa a un parell de publicacions per oferir els seus relats i, encara que aquests no interessen el més mínim als directors, almenys li cau una oferta per escriure necrològiques. Es tracta de posar molta prosa a la feina, fer literatura de les morts alienes.
Sembla que tot comença a funcionar en la vida de Viktor, però aviat arriben les primeres complicacions. En Misha (el pingüí) se sent trist. De fet, podríem dir que té tendències depressives. Apareix per la cuina, mira al seu amo amb una cara apagada, els ulls apagats, el Viktor li fa algun comentari, però l’animal fa mitja volta i s’allunya. De tant en tant se’l pot trobar en algun racó de la casa dormint. Per molts intents que el protagonista fa d’entendre què li passa a en Misha, sembla que la cosa està complicada, perquè molts pingüins tenen depressió quan surten del seu hàbitat natural. Per altra banda, la feina tan fàcil de fer i tan ben pagada comença a donar problemes. Al principi lamenta haver d’escriure necrològiques que mai publica perquè els homes i dones sobre els que escriu no es moren. La feina, és clar, és emmagatzemar les necrològiques per quan morin tenir el material a punt. Tot canvia quan comencen a morir aquestes persones en estranyes circumstàncies. En Viktor s’ensuma que la seva feina no és tan innocent com es pensava.
A mesura que avancen les pàgines, entren nous personatges a la via d’en Viktor, un policia molt disposat a donar un cop de mà, un home que vol encarregar necrològiques per als seus amics i un enterrador que espera que en Viktor i en Misha vagin a fer de figurants en diversos funerals. Poc a poc, la vida del protagonista es va complicant i, com és d’esperar, les situacions absurdes i surrealistes s’esdevenen. Com a rerefons d’aquesta història tenim xarxes criminals relacionades amb les altes esferes del poder. Ciutats com Kiev o -especialment- Moscou són retratades com altament perilloses, llocs on el crim és la via habitual per resoldre les causes pendents. Cal saber que aquesta història l’autor la situa temporalment poc després de la caiguda de la Unió Soviètica, una època de tumults polítics oi socials. Entre tanta mort i perills, el contrapunt el posa la tendresa de Misha, de qui els lectors s’enamoraran ràpidament.
A Andrei Kurkov (San Petersburg, 1961) li va costar molt publicar els seus escrits, però ara veu com algunes novel·les seves com Muerte con pingüino (que va veure la llum per primera vegada el 1996), encara tenen corda. De fet, aquest mateix títol ja s’havia publicat en castellà el 2007, a la petita editorial El Tercer Nombre, però ara l’ha recuperat Blackie Books amb traducció actualitzada de Mercedes Fernández i Mario Grande. En alguns moments, aquesta novel·la m’ha recordat aquell absurd de David Foster Wallace, especialment el llibre L’escombra del sistema. Muerte con pingüino és una magnífica obra literària, molt divertida, molt tendra, una caricatura incisiva, humorística i negra de la societat postsoviètica. Hi ha una continuació que també es va publicar en castellà, Pingüino perdido (El Tercer Nombre), que suposo recuperarà també Blackie Books. Aquesta lectura ha estat una sorpresa molt estimulant.
