L’Unamuno més salvatge

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Em confesso un gran admirador de la novel·lística d’Unamuno. Vaig gaudir i segueixo gaudint de la seva prosa enèrgica, visceral i apassionada, els principals exponent de la qual serien, al meu parer, Tres novelas ejemplares i Abel Sánchez. Totes elles tenen això que Unamuno va anomenar l’estil vivípar: van ser escrites, segons diu, d’una tirada i sense mirar enrere. I és això, en part, el millor de la narrativa d’Unamuno: que es veu empesa per aquesta urgència, aquesta immediatesa visceral, sense que puguem trobar-hi les relliscades ni la imprecisió d’allò amateur. Molt al contrari: la professionalitat de don Miguel tenyeix i càrrega cada paraula de sentit; diguem que, en la seva escriptura, sí que existeix una relació directa entre sentiment i paraula; sí que hi ha, en definitiva, reciprocitat entre text i vida.

La quasi trentena d’articles, escrits entre 1906 i 1909, que, sota el nom de Por tierras de Portugal y España reuneix Àngel Rivero per a Alianza Editorial, permeten aprofundir en el pensament i la saviesa d’aquest home quixotesc, de pensar intempestiu i sentiment agònic, el principal impuls del qual va ser el d’irrompre amb ànim destructiu en la vida dels seus conciutadans, armat amb la seva ploma i la seva oratòria, per aixecar en els seus esperits una cosa nova, una cosa essencial, que encara avui no podem (ni hem de) descriure molt bé.

Inevitable és recordar que Unamuno va redactar aquests articles en plena febre antipositivista, quan allò irracional i l’emoció van picar amb improperis els fets de la raó. S’entén llavors la profunda subjectivitat que embarga tots i cadascun d’aquests textos, i la genialitat amb la qual Unamuno trena uns discursos plens de realitat, poesia, bellesa i història sense importar-li en absolut si escriu el que li dicta el cor o si és , per contra, el cor el que es crea a partir de les seves paraules. El rellevant d’aquesta prosa unamuniana, al meu parer, no rau en la veracitat del que ens explica, o en si va encertar o no en els seus judicis fa ja més de cent anys, sinó en la mirada revolucionària, personalíssima i creativa amb la qual aconsegueix mirar aquests paisatges, aquestes literatures, aquestes ciutats per les quals transita. El seu principal èxit és que un segle després el llegim i ho comprenguem com a Unamuno, aquest jo etern i immortal que va perseguir tota la seva vida; i que, després de tot aquest temps seguim pensant en ell com aquell que va ser, perquè segueixi sent en i fora de nosaltres.

Ara bé, això no significa que els detalls, que les descripcions, que les reflexions quedin eclipsades per una personalitat més gran i més forta que ells. En absolut; la força de la seva passió anava acompanyada d’una gran intel·ligència, i en ella destaquen, és clar, una vital curiositat i una visió crítica i punyent. Són elles les que ens permeten gaudir dels seus comentaris a les literatures espanyola i portuguesa; són elles les que ens retrotreuen, de la mà dels extremenys i els bascos, a una anàlisi del social i històric que recorda al d’un Clarín o un Pérez Galdós. La realitat mai desapareix sota la mà d’Unamuno. En tot cas, són els seus dits els que ajuden a conformar, ja sigui amb un adjectiu pertinent o la violència d’un insult.

Hi ha vegades, és clar, en què aquest afany de conèixer i compartir acaba sent arraconat per la fúria d’Unamuno. En algun dels articles que aquí ressenyem hi ha un fàstic i un menyspreu tals que un no pot sinó contemplar el senyor Miguel amb discreta ironia. I és en aquests instants on comprenem que Unamuno, malgrat tot, no va ser sinó ni més ni menys que tot un home, i que la força dels seus escrits, com ja s’ha dit, brolla inesgotable d’una humanitat a la qual s’agafa com a un clau ardent. Ja que la vida és tot el que va tenir, Unamuno va voler abraçar en tot el seu esplendor i en totes les seves misèries, i per aquest motiu no sempre encerta ni en les seves maneres ni en les seves idees.

Però en uns temps com els nostres, on gairebé no hi ha empenta ni estímul en el que ens envolta, llegir al salvatge i brut Unamuno és com retrobar-nos amb alguna cosa que semblaria que hem perdut: la sang d’un esperit que vol renovar-ho tot; la fam d’una ànima eternament insatisfeta; la petita voluntat de l’home que vol abraçar l’ésser en si mateix.