Que un músic reconegut com en Michael Gira vingui a Barcelona i s’hagi de conformar amb la petita i funcional sala 2 de l’Apolo no deixa de ser una injustícia. També és cert que, tot i que érem pocs, la majoria eren seguidors incondicionals, o persones disposades a passar-ho bé i a experimentar coses noves… però, de nou, t’adones que molts d’ells eren estrangers i et tornes a preguntar si hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. En qualsevol cas, el concert va ser tota una experiència (molt breu, amb prou feines va superar l’hora de duració), intensa, apassionada i reveladora. Ho demostren els comentaris que vaig poder captar al meu voltant durant i després de l’espectacle: eren, generalment, de satisfacció, de plaer, o fins i tot d’adoració desenfrenada.
Pel que fa a aquesta idolatria, en el cas del Gira (a diferència d’altres artistes contemporanis -i no tant contemporanis- que també desperten admiracions extremes) és una de les poques que veig totalment justificada: sobretot perquè el senyor és un catòlic convençut que actua quasi quasi com un predicador, i els que escoltem la seva música no deixem de ser els fidels que volen captar qualsevol moviment, qualsevol canvi, qualsevol evolució que experimenti el seu art (o, millor dit, la seva ànima) per a ser partícips d’aquesta revelació. Veient al Gira en directe no deixava de recordar aquell capítol del Retrat de l’artista adolescent de Joyce en què el protagonista assisteix a un sermó que descriu les tortures de l’infern relatives a cada pecat. I així com hom troba resumits els dolors i les penúries de l’existència humana en el detall, en la sonoritat, en el poder de les imatges que empra el sacerdot de la novel·la, així (o de manera similar) funciona la discografia del novaiorquès per a qui s’atreveix a capbussar-s’hi: relats de confusió, d’ira i de venjança; relats de càstig, de redempció (pels afortunats) i de desgràcia; cants a a la mare terra, eclipsada i torturada per un creixement industrial desmesurat; crítiques ferotges a la violència del capitalisme i el consumisme; i sobre tot (auto)acusacions, (auto)culpabilitat, i la certesa de què fem el que fem no hi ha cap escapatòria.
Si bé el Gira és una espècie de cantant que exerceix d’estrella del rock, o a la inversa (i després del concert d’ahir no me’n va quedar cap dubte) el seu discurs no ens arriba a través dels sermons didàctics que hom trobaria en qualsevol església de segona, sinó que et convenç transmetent-te, directament i sense embuts, l’horror mortal del pecador que sap que ja és a l’infern. En la seva barreja de sons, crits i versos hi descobrim l’experiència visceral de qui ha patit i segueix patint en un món que Strindberg ja va anomenar el molí de déu. I la sort, com és el seu cas, d’haver tingut una carrera tan llarga i tan prolífica – si és que existir a seques pot ser mai un avantatge- és que ha pogut polir l’energia brutal i desenfrenada dels Swans dels inicis (la seva primera banda) fins a convertir-la en petites joies compungides i esperançades com les cançons que publicà amb el grup Angels of light. En aquests trenta anys ha pogut desenvolupar, aprofundir i expandir fins a tals extrems la seva estètica particular, sempre nova, sempre creativa i sempre suggerent, que a dia d’avui encara pot seguir composant i escrivint discos frescos, originals i tan potents com aquells Filth o Cop tant deudors del postpunk. Allò que ens ofereixen àlbums com The Seer, de 2012, és precisament la feina de tota una vida, o millor dit, l’experiència d’haver viscut, patit i gaudit aquesta vida; són les cançons que s’escriuen després d’haver après quatre coses i de saber que, tanmateix, res no ha canviat. Sens dubte hem deixat enrere el patiment o la fúria combatives més pròpies de la joventut, però podem gaudir, a canvi i en lloc seu, de la tranquil·litat de saber que ja des d’un inici ho teníem tot perdut.
En cadascuna de les seves encarnacions musicals en Michael Gira ha adoptat una forma diferent, que van des de la música més sorollosa, rítmica i tribal fins al folk angelical o a unes composicions atmosfèriques desproveïdes de veu; val a dir, però, que encara que l’acompanyessin una desena o una vintena de músics en els seus discos, i tot i que al propi The Seer compti amb l’ajuda de diversos cantants reconeguts de l’escena independent (els membres de Low o Karen O dels Yeah Yeah Yeahs), o encars que s’uneixi en duet amb St. Vincent en el que serà el nou llarg dels Swans, To Be Kind, Gira ha estat sempre l’impuls primordial, l’alma mater de les bandes que ha fundat al llarg dels anys. I assistir a un concert tan petit com el d’aquest passat dia 8, protagonitzat per un Gira en solitari (la seva veu, una guitarra i un amplificador) és un regal que permet despullar de qualsevol tipus d’embolcall les cançons sorolloses, brutals i despietades dels seus discos per a reduir-les a l’essencial, és a dir, la pròpia ànima del Gira, la seva capacitat creadora i expressiva, el seu poder de convicció que atrau a públic i músics de tota mena amb un discurs que no és complaent en absolut.
En Gira sap que no cal convèncer a ningú; des de que va fundar la seva pròpia discogràfica, descontent amb la feina que havien fet les empreses amb qui havia col·laborat en el passat, només fa el que vol, i allò que aconsegueix és fruit únicament del seu esforç. També sap que no cal enganyar a ningú. I la força de les cançons que va versionar en directe no depèn ja únicament de les composicions, sinó més aviat del coneixement i el domini d’en Gira sobre la seva veu i la seva guitarra, capaces d’emocionar i fer vibrar malgrat la seva humanitat, malgrat ser només una cançó, malgrat no ser més que un instrument. Era la veu d’una saviesa familiar amb el patiment, que sap què és caure i embrutar-se de fang; era la confessió íntima i universal d’aquell que coneix de quina pasta estem fetes les persones, i que ha pogut veure-la en la seva multiplicitat de cares, en l’esplendor de la seva complexitat. No importa que el repertori estigués format de peces diverses de la seva obra, allunyades les unes de les altres en la seva concepció per potser més d’una dècada: per acte de màgia (o per art) totes van passar a formar part del mateix discurs, coherent i ric, proclamat des d’un aquí i ara que se sap fugisser, compartint origen i pertinença amb una ànima solitària, fascinant, que mai no es cansa, mai no s’avorreix, mai no es perd de vista a sí mateixa.
Potser és aquest el gran valor de l’obra del Gira: que surt sempre del mateix lloc. Que no s’ha desviat en cap cas del seu origen, i que si ho ha fet ha estat per tornar més forta, més conscient i més invencible que mai. Semblaria que l’estètica i la música del Gira no tingués límit, que pogués créixer i créixer – com fins ara – per a comprendre-ho tot, per a engolir-ho tot, per a convertir-se potser en una de les poques veus convincents de debò en l’actual esfera del rock. Perquè des de Children of God fins a New Mother fins arribar a The Seer ha plogut molt, però la pluja ha demostrat ser fèrtil i vivificant per a una música que en poques ocasions ha defallit. I sobre tot podem estar tranquils perquè aquesta obra, en realitat, no ens pertany directament a nosaltres; perquè és només la transfiguració d’una vida que no es la nostra; i ens complau, sí, experimentar aquestes catarsis amb el relat d’una existència aliena, i poder dir que, al final, no es més que música per a nosaltres. Que només és música. Només música. Oi?
