Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Alexandr Herzen és un d’aquells autors sobre els quals és millor no dir res. Cada persona hauria acostar-s’hi sense manies ni prejudicis per experimentar de primera mà la subtilesa i el poder de les seves idees. Compta l’escriptor amb la sort de què qualsevol dels seus textos és Herzen en estat pur, de manera que qui llegeixi una de les seves nouvelles o algun capítol de les seves monumentals memòries només ha d’estirar una miqueta més del fil per arribar a una visió més completa de la seva obra. Ara bé, ¿pot existir tal cosa com una «visió completa» dels seus textos? No em refereixo a un conjunt de manuscrits agrupats i cosits, sinó a una veritable definició del seu pensament, una fórmula que pogués englobar la seva vida i els seus patiments en una sola frase. És clar que no: qualsevol visió completa, o general, o resumida del que va ser una persona (artista, intel·lectual, científica o no) serà inevitablement esbiaixada i insuficient. Això és, en el cas del rus, un greuge per partida doble, ja que sempre va lluitar contra les visions teòriques, ideals, abstractes i reduccionistes que intenten ocultar de la realitat qualsevol llibertat o espontaneïtat.
Com mostren aquests els textos recuperats per Ardicia Editorial en el volum Doctor Krupov (amb traduccio de Sara Gutiérrez), Herzen no estava en contra d’una o diverses teories que afavorissin a uns o altres (a rics o pobres, a europeitzants o eslavistes, a francesos o alemanys…) sinó en contra de qualsevol proposició en nom de la qual es pogués aixafar una sola vida humana. Forma, doncs, part d’aquella llarga tradició (Tolstoi i Rousseau al capdavant) que concep la cultura com un enfilall de convencions, moltes vegades letals, l’últim objectiu de la qual, amagat darrere la cortina del progrés, no seria sinó el de mantenir-se en el seu estat present, independentment del mitjans o de quines revolucions serien importants dur a terme per perllongar el seu status quo. Defensor de la llibertat veritable, la que s’ha d’obtenir aquí i ara, i no en un futur utòpic i tacat de sang, Herzen es va enfrontar contra tot i tots sense perseguir en cap moment un veritable sistema filosòfic, al contrari, defugint (com molts altres pensadors russos) els camins de la raó instrumental propis de les cultures occidentals i barrejant en el seu discurs literatura, poesia, filosofia i religió.
La seva faceta com a narrador no m’és molt coneguda, tot i que últimament no escassegen les oportunitats d’acostar-se a la ficció de Herzen. En aquest sentit, m’interessen els seus contes per ser translacions molt directes del seu pensament, de vegades en perjudici del propi estil del relat. No és difícil, per exemple, veure Herzen amagat a la figura d’aquest Doctor Krupov, protagonista del primer relat d’aquest volum. Els seus comentaris, encara que afilats i profundament suggestius, podrien ser perfectament els del propi autor i, en llegir-lo, un té la sensació que l’eix argumental no és prou fort com per amagar allò esquemàtic del plantejament. Igual d’irònic, i no obstant això amb més estil literari, el segon conte sí em sembla narrativament més bonic i millor armat; el seu contingut no s’esgota en la premissa sinó que es descobreix a si mateix com a joc i com a mirall, ja no només d’una manera de veure el món, sinó també de la multiplicitat d’opinions que existeixen. En qualsevol cas, tots dos textos són una perfecta via d’entrada al particular món de Herzen; com ja es va dir abans, resumeixen i presenten la postura del rus de manera insuficient, sens dubte, però útil per als que no vulguin enfrontar-se tot d’una al Herzen major de les seves memòries.
Es podria afegir que no és només que les idees de Herzen estiguin de total actualitat, sinó que trobem a La urraca ladrona una impotència, una incomprensió i un dolor que anticipen la prosa de Kafka; sentiments que, de fet, podem veure en qualsevol obra de ficció o no-ficció que situï l’individu en contra del sistema, de l’absurditat, d’unes lleis incomprensibles per a tothom. Herzen sempre va estar interessat en l’ésser humà com a individu: a ell és a qui li ocorren els fets, és ell qui ha de suportar la mort i qui en última instància haurà d’admetre la responsabilitat de les seves accions. Podem dir, doncs, que el rus, a la seva manera, va voler formar part de la llarga cadena de pensadors que va voler alliberar les persones del jou de la seva raó.
En definitiva, Herzen es va avançar en molts aspectes al seu temps i tots els seus contemporanis van destacar en ell la seva genialitat i la seva capacitat d’anàlisi. Per això, i per tantes altres raons, Herzen és un dels grans de la literatura russa. Poder, doncs, gaudir de la seva prosa i de la seva filosofia en una edició tan bonica com la d’Ardicia Editorial no té preu. El recomano de debò. I jo que m’havia proposat no dir res d’ell!
