Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Segons ens explica l’escriptora i professora de la Universitat de València Pilar Pedraza en un estudi que va publicar l’editorial Paidós l’any 2000 sobre Metròpolis, la pel·lícula més coneguda de Fritz Lang, aquesta va ser dirigida en els anys vint “com una faula de gran pressupost “amb esperit taquiller a nivell internacional i amb l’ànim que ajudés a millorar la imatge d’aquella feble Alemanya de la República de Weimar. Apunta Pedraza que per entendre aquesta producció, obra de ciència ficció i bandera de l’expressionisme cinematogràfic alemany, “cal situar-la en un context de fort debat intel·lectual i artístic, en el qual es tractava de redefinir la cultura alemanya per posar-la al dia”.
El guió de Metròpolis va ser escrit pel propi Fritz Lang i la seva dona Thea von Harbou (una col·laboració que es va mantenir en diversos projectes). La seva projecció (1927) va satisfer immediatament Goebbels i Hitler, els qui van pensar en encarregar al matrimoni la realització de futures pel·lícules nazis i així ho van pretendre anys més tard, quan Thea von Harbou era ja membre del partit del Führer. Aquest fet, però, va suposar que Lang abandonés Alemanya cap a França per, després d’un any en territori gal, fer el salt a Hollywood. Curiós resulta llegir a la primera pàgina de la novel·la que va escriure Thea von Harbou, a partir del guió, la citació que segueix: “Aquest llibre no és d’avui ni del futur. No parla d’un lloc. No serveix a cap causa, partit o classe. Té una moralitat que es desprèn d’una veritat fonamental: Entre el cervell i el múscul ha de meditar el cor “. És, si més no, anecdòtic que sense servir a cap partit, Hitler volgués treure profit dels creadors de Metròpolis i Thea von Harbou acabés implicant-se en el partit nazi, amb el qual ja simpatitzava, el mateix que va provocar el rebuig de Lang.
Fritz Lang i la seva dona, Thea von Harbou, van escriure junts el guió de la pel·lícula
Recorda Pilar Pedraza en el seu estudi que Metròpolis “va ser almenys una novel·la en un volum, una novel·la per entregues en una revista il·lustrada amb fotos de la pel·lícula, un guió, un muntatge de més de tres hores (el de Lang), diversos muntatges podats, una versió modernitzada amb música de rock i una reconstrucció realitzada amb criteris científics “. El que centra aquest article és aquesta novel·la que durant anys va ser tan difícil (per no dir impossible) de trobar. La primera edició a Espanya la va publicar l’editorial Martínez Roca el 1977, amb traducció d’Amparo García Burgos, però la primera vegada que vaig donar amb ella va ser en un mercat de segona mà, quan per casualitat vaig poder comprar l’edició de la Biblioteca de Ciència Ficció (número 23) que va publicar Orbis el 1985. Molts anys més tard (massa), podem celebrar una nova edició a càrrec de l’editorial Gallo Nero, que aposta per mantenir la traducció d’Amparo García.
Per a qui no hagi vist la pel·lícula ni llegit la novel·la, què ens trobem en Metròpolis? Abans de res una vasta ciutat-estat de cinquanta milions d’habitants que no sap quan és diumenge, que no coneix dies sants ni vacances, que (parafrasejant la novel·la) vol homes vius com a aliment: “Entonces el alimento humano empezó a llegar en masa. Por la calle venía, por su propia calle que nunca se cruzaba con la de los demás. Era una corriente amplia e interminable. Una corriente de doce hombres en fondo. Caminaban con paso monótono y acompasado. Hombres, hombres, hombres… Todos con el mismo uniforme: del cuello a los tobillos de algodón azul oscuro, los pies calzados con unos zapatones groseros, el pelo apretadamente recogido bajo una misma gorra negra”.
Metròpolis és un monstre dominat per les màquines, per la feina, que ha anul·lat el cor dels treballadors. La població d’aquesta gran ciutat està dividida en dos: els que viuen a la llum del dia són els que ostenten el poder, els rics, els que poden gaudir del seu temps lliure; els que viuen en la foscor, en el món subterrani, són aquests homes que han deixat de ser homes, són números, són mà d’obra l’únic objectiu és mantenir viu el pols de la gran ciutat industrial per a benefici del seu gran amo, Joh Fredersen, i perquè tot segueixi funcionant sota la llum del sol: “Tienen ojos, pero están ciegos a no ser para un punto: la escala del manómetro. Tienen oídos, pero están sordos a no ser para un sonido: el siseo de la máquina. Vigilan y vigilan sin otro pensamiento que esta obsesión”. La submissió de l’obrer a la màquina es veu clarament en aquestes línies: “Junto a las máquinas-dioses, sus esclavos: los hombres, hombres atrapados entre la multitud y la soledad de la máquina. No tienen cargas que llevar, la máquina les lleva. No tienen que alzar y que empujar, eso lo hace la máquina. Cada uno en su sitio, cada uno ante su máquina, solo deben hacer una cosa, repetir eternamente lo mismo: en el instante preciso, el gesto preciso; siempre la misma palanca en el segundo exacto”.
Tot segueix el seu curs fins que Freder, el fill de Fredersen, descobreix aquest món de treball deshumanitzat. Atònit davant el que veuen els seus ulls, decideix parlar amb el seu pare, qui es mostra fred i inflexible. Freder decideix llavors tornar al món subterrani on viuen els obrers i intercanviar-se per un d’ells. Allà es troba amb Maria, a qui ja havia vist abans i a qui buscava. Ella és la veu que manté viva l’esperança de tots els treballadors, els quals l’escolten somiant amb que arribi aquest cor que ha de mediar entre el cervell (els amos) i el múscul (els treballadors). Mentrestant, l’Amo de Metròpolis decideix encarregar un robot que sigui la imatge exacta de Maria per manipular els obrers, però no compta amb que l’inventor d’aquest artefacte aprofitarà per venjar-se del totpoderós Fredersen per un episodi del passat, provocant que els homes acabin desbocats i bolquin la seva ira contra les màquines. Freder intentarà salvar Maria, que està en perill, i sense adonar-se es convertirà en aquest cor que pugui tornar la pau a la ciutat.
Alguns fotogrames de la pel·lícula
En aquesta història va voler veure Hitler el fracàs de les revolucions socialistes i la necessària col·laboració entre classes per construir el futur que tant predicava la seva ideologia nazi, una perspectiva que (val la pena insistir) va espantar Lang però va commoure Thea von Harbou. En qualsevol cas, el lector/espectador pot mantenir-se al marge d’aquestes interpretacions i gaudir, sense més condicionants, d’aquesta obra de la ciència-ficció que es va convertir en un clàssic del cinema.
Reconec que quan vaig començar a llegir la novel·la de Thea von Harbou esperava trobar un món diferent al que va configurar Fritz Lang a la gran pantalla, potser alguns episodis o personatges extres que variessin el rumb de la història encara que només fos sensiblement. No obstant això, el que m’ha ofert la lectura és una segona visita a la mateix Metròpolis (al capdavall, la novel·la està basada en el guió). Aquesta vegada no han parlat les imatges (recordem que la pel·lícula és muda), sinó que ho han fet les paraules. La fascinant experiència de llegir aquest llibre és, d’una banda, valorar la novel·la de forma independent: l’obra literària funciona de manera tan brillant com ho fa la cinematogràfica. D’altra banda, llegint el llibre, un pot afegir valor al treball de Fritz Lang al capdavant de la pel·lícula: la força visual i com les imatges substitueixen tan fidelment les paraules és impressionant. De fet, recomanaria aquest exercici (veure la pel·lícula i llegir el llibre) per a qualsevol interessat en el suggerent (i sempre magnètic) llenguatge cinematogràfic del cinema mut. Recuperar, per tant, la novel·la Metròpolis és un acte de justícia per a la literatura però també per al cinema i la història.
