Un tribut a Lou Reed massa particular al Romea

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No hi ha cap dubte que qualsevol disciplina artística no ha de tenir por d’explorar tots els terrenys possibles per buscar idees, ser originals, agosarats, trencar barreres. Moltes obres de teatre es basen en llibres o en guions de pel·lícula, però no n’hi ha tantes que surtin d’un disc. Tenim els musicals, és clar, que han portat a l’escenari l’essència i les cançons de grups com Mecano, ABBA i Sau o de solistes com Nino Bravo i Joaquín Sabina (per posar exemples propers), però més enllà d’aquest gènere, no abunden les obres no musicals que recullin l’univers d’un disc (ara mateix no tinc cap altra al cap).

Per això vaig sentir la curiositat d’anar al teatre Romea de Barcelona a veure l’estrena de Desde Berlín: tributo a Lou Reed, que reconstrueix el món de Berlín, el treball que el cantant americà, mort el 2013, va publicar el 1973. Sempre dic, i no em cansaré mai de repetir-ho, que quan es porta a l’escenari un espectacle basat en un altre text original (ja sigui un guió, una novel·la o cançons) és fonamental que l’obra que es presenta al públic funcioni per sí mateixa. És a dir, l’espectador no ha de necessitar conèixer la història primigènia per poder entendre i gaudir l’adaptació que se li proposa. Un no ha d’haver llegit Hamlet per entendre en un teatre de què va la venjança del príncep de Dinamarca.

Això que sembla tan obvi a vegades és oblidat per molts directors i dramaturgs i així hi ha estones en les quals un no sap exactament què li estan explicant o per quina raó aquell actor actua d’una determinada manera. Aquest és, per a mi, un dels problemes d’aquest Desde Berlín, que a vegades no li veig el sentit a algunes accions. Per a posar-nos en situació: el que ens mostren és una història d’amor entre dos personatges que poc a poc es van destruint mútuament. Hi ha amor, però també violència; necessitat de veure’s però també d’estar separats. Entretant, van sonant les cançons del disc de Lou Reed, a estones de fons i d’altres són els actors que les interpreten.

Però a partir d’aquí, el plantejament que proposa el director Andrés Lima no m’ha seduït en cap moment. Primer de tot no entenc quina és la necessitat de posar una doble pantalla amb imatges que no aporten res a l’obra. Això d’utilitzar pantalles pot ser un bon recurs com a complement puntual en una obra, però en aquest cas trobo que hi ha un abús en la seva utilització. Per exemple, hi ha un moment en què els dos actors (Pablo Derqui i Nathalie Poza) es despullen i es posen a fer l’amor en el llit que s’imposa sobre l’escenari. Incomprensiblement les dues pantalles enormes comencen a emetre imatges, primeríssims plans, de cossos despullats en actitud similar a la dels personatges. Ep, Andrés Lima, que tens dues persones despullades muntant-s’ho sobre l’escenari! De debò necessites trencar l’ambient amb imatges rotllo pel·lícula eròtica vintage? I afegeixo: m’agrada molt Antony Hegarty (líder d’Antony and the Johnsons), però utilitzar les seves cançons per donar certa sensació de caliu (o dramatisme) pot no sortir bé sempre (la seva veu té unes característiques que tothom coneix massa i poden allunyar-nos de la història enlloc d’apropar-nos). Per sort la cançó era Perfect day, de Reed, en versió d’Antony i no pas la tan recorrent Hope there’s someone!

A banda d’això, m’ha sorprès veure un Pablo Derqui i una Nathalie Poza que no coneixia. Els seus personatges són éssers turmentats, conflictius i a vegades desesperats, però per a mostrar aquest món interior trasbalsat, hi ha d’haver alguna cosa més que crits, rialles exagerades i gestos que en realitat no diuen res, que grinyolen massa. Per no parlar d’aquelles estones en què els personatges volen fer riure al públic (que descarat!) i ell (Pablo Derqui) comença a creuar i descreuar les cames al més pur estil Lina Morgan. En fi, no és que l’habitació d’aquest Desde Berlín sigui una cambra de l’Hostal Royal Manzanares, però aquest humor gestual tan bàsic no m’acaba. Consti que si dic que no he reconegut Pablo Derqui i Nathalie Poza en aquesta obra no és pas perquè els dos actors no facin una bona fenia, sinó que els seus personatges no me’ls empasso, com no m’espasso la història que m’expliquen.

En definitiva, que sí, que està bé arriscar-se, fer propostes valentes, fer i desfer sobre l’escenari amb tots els recursos possibles, no tenir por a adaptar el que calgui, però tot ha d’estar ben construït, tenir un sentit i, sobretot, funcionar per sí mateix, sense esperar que l’espectador conegui de què va la història d’aquests dos personatges i entendre que si fa això o allò altre és perquè ha escoltat el disc de Lou Reed i ja ve predisposat a entregar-se a l’espectacle. I per cert, aquest tampoc és el Lou Reed que jo conec.

_________

Desde Berlín: Tributo a Lou Reed / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Director: Andrés Lima / Text de Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró a partir de les cançons de Lou Reed / 70 minuts / Fins el 19 d’octubre / De 22 a 28 euros / www.teatreromea.com