La Fedra de Racine, al Romea

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Amb un equip de pes i una escenografia intel·ligent, poètica i sòbria, ha arribat al Romea, dirigida per Sergi Belbel, una nova versió de la relectura que del mite de Fedra va fer Racine. Demostra un gran coratge, en els temps que corren, retornar als mites clàssics com aquest, escrit pel seu autor en versos alexandrins els quals, en aquest cas, ha traduït el mateix director, Sergi Belbel.

No és fàcil valorar les obres de teatre pel fet que cada vegada que les veus són diferents, cada funció és única i irrepetible i moltes vegades alguns punts febles del principi es poleixen amb el pas dels dies. De tota manera, actualment les temporades durant les quals les obres estan en cartell no són gaire llargues, Fedra tan sols estarà al Romea fins a principis del mes de març.

Tots els actors estan molt bé en aquest treball d’equip però jo destacaria Xavier Ripoll, en un Hipòlit que dubta i pateix, amb una dicció clara i contundent i una expressivitat remarcable que fa creïble i actual aquest personatge complex que tan sols cerca la virtut i l’honestedat. Emma Vilarasau ha de portar tot el pes protagonista i la seva interpretació mostra algunes irregularitats, excel·leix en les escenes que demanen temperament i passió però en aquelles en les quals s’ha de mostrar feble i gairebé desemparada no sempre acaba de trobar el to adient.

No estem gaire acostumat a les obres en vers i sovint hi ha algun grinyol quan cal jugar amb coses com la rima o el nombre de síl·labes, em temo que aquest és un problema general que s’arranja amb l’experiència i la pràctica però que potser també té un origen gairebé escolar, en la pèrdua d’activitats com ara la lectura expressiva en veu alta o les representacions d’obres de text i la recitació acurada de poemes, activitats que en d’altres temps eren molt més habituals. En aquest tipus d’obres de vegades sembla que els mateixos actors temin que el vers es vegi massa i aquest afany a la recerca d’un cert naturalisme planer fa perdre força als textos, cosa que en aquest cas també s’esdevé en algunes parts de la representació.

La resta d’actors fan bona feina: el  Teràmenes de Banacolocha té alguns alts i baixos, sobretot a l’inici de l’obra; Lluís Soler i Mercè Sampietro mantenen el to i el bon nivell de forma més constant; Queralt Casasayas aprofita a fons els seus moments, pocs però definitius, en la història que se’ns explica; i Gemma Martínez, que fa un breu doble paper, se’n surt molt bé. En general és aquest un muntatge remarcable, la traducció de Belbel busca la senzillesa i la claredat i l’escenografia remet a una potenciació dels quatre elements i a potenciar, com va ser la intenció de l’autor, la força de la paraula.

Fedra va ser un dels èxits de Racine en un moment en el qual el públic s’estimava més finals una mica més esperançadors com els de Corneille o bé les comèdies de Molière. S’hi pot percebre la influència jansenista, l’autor sembla voler conciliar la fatalitat que mou la vida dels herois clàssics amb la força d’un destí amb una base cristiana evident, en un moment en el qual la predestinació era objecte de profund debat. Les passions esdevenen més aviat pecats de pensament, aspiracions no realitzades, forces reprimides que en el cas de la protagonista propiciaran la tragèdia tot i que li provocaran un fort penediment que la portarà a la mort.

Fa uns deu anys ja vam poder veure una Fedra molt interessant interpretada per Rosa Novell i Lluís Homar, la traducció, en aquell cas, era de Modest Prats. El teatre més alternatiu ha reprès el mite en més d’una ocasió. Al cinema també hi va haver una gran Fedra actualitzada interpretada per la gran Melina Mercouri. Alguna cosa deu haver-hi en els desigs no satisfets d’aquesta dona sacsejada per un amor culpable i ressentida pel refús que percep perquè tantes grans actrius hagin fet seu el personatge.

_________

Fedra / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text de Jean Racine / Direcció de Sergi Belbel / 120 minuts / Fins el 15 de març / De 18 a 24 euros / www.teatreromea.com