Joanma Tena. Barcelona
Ja fa sis anys que l’andalús Félix J. Palma va iniciar amb El mapa del tiempo el que en aquell moment ni tan sols ell sabia que acabaria convertint-se en la Trilogia Victoriana. Aquest llibre, que li va valer el Premio Ateneo de Sevilla i que és de lectura obligada al meu entendre, no va trigar gaire a ser un best-seller venut i publicat en més de vint països, convertint a Palma en un dels escriptors espanyols actuals més coneguts internacionalment. Quatre anys després, el 2012, Plaza & Janés va publicar la segona part de la trilogia, El mapa del cielo, que va igualar tant en èxit com en qualitat a la seva predecessora, i ara, després de dos anys d’espera, l’autor ha tancat la saga amb la seva última entrega, El mapa del caos.
Aquest desenllaç de la Trilogia Victoriana segueix la mateixa estructura que les seves dues novel·les predecessores; està dividit en tres parts i totes elles se centren en diferents arcs argumentals que acaben unint-se al final. Si a El mapa del tiempo Palma ens traslladava al Londres victorià de finals del segle XIX per parlar-nos dels viatges temporals i explicar-nos històries d’amor i aventures a través del temps i en El mapa del cielo l’autor ens feia fantasiejar amb una possible invasió marciana, a El mapa del caos no quedava una altra que tractar un altre tema que durant aquells anys també començava a posar-se de moda: el fet sobrenatural. D’aquesta manera, en aquesta última part tornem a trobar-nos amb els personatges als quals els lectors més fidels ja coneixen: l’escriptor H.G. Wells, els llibres (La màquina del temps, La guerra dels móns i, en aquesta ocasió, L’home invisible) són la base per als esdeveniments de les tres novel·les de Félix J. Palma; la seva dona, Jane; Gilliam Murray, un multimilionari enamorat de la nord-americana Emma Harlow, a qui va enamorar en l’anterior lliurament recreant La guerra dels móns en el món real i fent creure al planeta que es tractava d’una invasió marciana de veritat i l’inspector Clayton, un dels policies de la divisió de la Scotland Yard encarregada d’ocupar-se dels casos que s’escapen de la raó. A aquests personatges se’ls uneixen coneguts escriptors, com no podia ser d’una altra manera; en aquesta ocasió, Lewis Carroll, autor d’Alícia al país de les meravelles i Arthur Conan Doyle, creador del popular detectiu Sherlock Holmes.
Poc es pot dir de l’argument d’aquesta última novel·la de Palma, ja que la línia que ens separa de l’spoiler és extremadament fina. A grans trets, es podria dir que se’ns introdueix una història una mica sobrenatural sobre persones que poden convertir-se en animals per portar-nos a bregar amb mèdiums, sessions d’espiritisme, un home invisible que sembla haver escapat de les pàgines de l’últim llibre d’H.G. Wells, una història d’amor més enllà de la mort i, finalment, se’ns plantejarà una teoria molt més complexa del que podríem esperar sobre la possibilitat de l’existència dels múltiples universos paral·lels.
I heus aquí on resideix, al meu parer, el punt dèbil més important d’aquesta novel·la. El seu plantejament és tan bo com el de les anteriors, però la història que l’autor vol explicar és tan complexa que el lector té a vegades la sensació d’estar perdent el fil. Tot i així, amb una mica de paciència un sempre acaba situant-se, ja que si alguna cosa caracteritza Palma és que res del que passa en els seus llibres és un fet casual i tot, absolutament tot, té una explicació en algun moment donat. Tant és l’afany de l’autor per donar resposta a tot el que envolta a aquesta història que fins i tot, prop del final, se’ns revelarà qui ha estat el narrador que ens ha acompanyat durant aquestes prop de dos mil pàgines que sumen la trilogia al complet. Sent moltíssim més sci-fi que El mapa del tiempo i El mapa del cielo, El mapa del caos continua barrejant els seus tocs futuristes i fantasiosos amb èpoques passades i personatges reals de l’època victoriana. D’aquesta manera, el llibre està ple de referències a altres cèlebres novel·les de la història de la literatura i fins i tot al cinema, oferint en ocasions curioses -però no reals, tot sigui dit- explicacions al perquè de l’existència d’algunes de les obres que tots coneixem.
És molt dur per a un fan com jo de la Trilogia Victoriana i de Palma haver d’admetre que aquesta última part no ha complert les expectatives però així és. Continua sent una novel·la interessant, entretinguda, de vegades fascinant i, especialment, original, però li falta aquest punt encisador que tenien les altres dues, amb les seves meravelloses històries d’amor i els seus girs argumentals que feien impossible deixar de llegir, i estic segur que gran part de la culpa d’això la té el poc espai de temps entre l’anterior entrega i aquesta. Tot i això, el final de cadascun dels personatges, als quals tant d’afecte acaba un agafant, és bastant just i encertat i quan l’última frase d’aquesta gran història és llegida, la sensació de pèrdua que només les millors històries causen al finalitzar està present. Llàstima que no tant com podria.
