A Toni Hill li precedeixen les grans xifres. El seu debut literari, L’estiu de les joguines mortes, ha venut més de 100.000 exemplars. La seva seqüela, Els bons suïcides, va seguir l’estela i va demostrar que segones parts poden ser bones. Ara, amb Els amants d’Hiroshima (Debolsillo), Hill tanca temporada per al seu inspector Héctor Salgado. Assegura que no el deixa, que tornarem a tenir-lo aquí aviat. Mentrestant, ell es dedicarà a altres projectes i els seus personatges, en guaret, es donaran un merescut descans. En l’última entrega, Salgado s’enfronta a un complicat cas. Uns okupes troben dos cadàvers enterrats junts. Corresponen a una jove parella desapareguda fa anys. ¿I si la persona condemnada no fos el veritable culpable? La troballa dels cossos obre noves línies d’investigació per a Salgado i els seus. Així mateix, la resolució de la inquietant desaparició de Ruth, l’exdona de l’inspector, sembla arribar a la seva fi.
Laura De Andrés. Barcelona / @deandrescreus
A Els amants d’Hiroshima tornes a aprofundir en el territori de les culpes compartides.
Hi ha un culpable, però en certa manera la culpa és una trena. Es produeix un encadenament de circumstàncies que porten a algú a prendre la decisió de cometre un acte delictiu.
I també trobem temes tan universals com l’amor, l’amistat i la lleialtat.
Bàsicament l’amor i, sobretot, l’enveja de l’amor aliè, la desolació per un sentiment cap a algú i que no és compartit.
En aquesta novel·la ens descobreix una parella que genera una atracció molt poderosa.
Cristina i Daniel tenen una sensualitat i una sexualitat que aclapara.
I a ells se suma un tercer en discòrdia -o, en aquest cas, en concòrdia-, Ferran.
Hi ha poques coses escandaloses en l’amor del segle XXI. Ni tan sols el trio que mantenen Cristina, Daniel i Ferran és escandalós per si mateix. Però sí que genera unes inseguretats en ells mateixos i també en aquells que envolten aquesta relació: alguns pensen per què no han estat ells els escollits, altres no entenen molt el que fan. Però aquest triangle amorós em proporcionava un joc diferent al triangle típic de la història d’infidelitats.
I en un altre pla, també furgues en la mai fàcil relació entre pares i fills.
Els amants d’Hiroshima és una novel·la de triangles, amorosos i no amorosos. Els fills formen part d’aquest ‘pack’. Héctor té un fill adolescent; Leire té un nadó i ha de decidir què fer amb la seva vida. Els fills t’obliguen a prendre decisions que probablement no t’haguessis plantejat de manera natural sense aquest fill.
La trama se situa en dos moments de màxima efervescència, i en certa manera antagònics, per a Barcelona: el 2004 del Fòrum de les Cultures i el 2011 dels indignats.
Els temps van venir marcats per l’embaràs de Leire, que havia d’incorporar-se al seu lloc de treball al maig de 2011, quan va tenir lloc el moviment del 15-M. Però sí vaig voler situar la història en el 2004 per tenir aquests set anys de diferència que permeten percebre l’evolució dels personatges, d’acabats de sortir de la universitat a ja incorporats al mercat laboral, amb trenta anys.
Set anys en què canvien els personatges, però també la ciutat.
El 2004 era un moment pre-crisi, en què vivíem en una mena de happy life absolut, tot i que el preu dels pisos estiguessin disparats.
Una Barcelona d’aparador…
Sí, però que obeïa a una realitat: la gent guanyava diners i se’ls gastava. Ningú s’imaginava el que succeiria pocs anys més tard. Jo pinto la ciutat a l’estil impressionista, traço quatre pinzellades i intento crear un context, però sense un anàlisi més profund. La novel·la deixa entreveure aquest contrast, la Barcelona de 2004 amb la de 2011, en el context de la crisi, els primers desnonaments, el 15-M. En aquest curt interval tots hem estat més conscients de la situació social i econòmica. Si fins i tot som experts en la prima de risc, un terme que ni tan sols havíem sentit anomenar!
Héctor Salgado pertany als Mossos d’Esquadra, un cos policial que va tenir un paper destacat el desallotjament de la Plaça Catalunya.
Héctor arriba de l’Argentina amb 19 anys a finals dels 90, en un moment en què els Mossos es postulaven com una policia moderna, més propera al ciutadà, més de servei que de repressió. I aquesta idea el sedueix. En l’actuació de plaça Catalunya de 2011, l’opinió pública es llança sobre aquest cos. I, en la novel·la, ells es posicionen particularment, perquè a ells també els afecta. Si formes part d’un cos policial, assumeixes les posicions del cos com a tal. Però això no vol dir que puguis dissentir en privat. La intervenció va ser la que va ser, i jo no m’atreveixo a jutjar-la. Per aquesta raó deixo que siguin els personatges els que donin la seva opinió.
“Enganyar el sistema és l’única manera de sobreviure”, es repeteix Héctor des de l’inici d’Els amants d’Hiroshima. Bé podria tractar-se d’una consigna estampada en les pancartes dels manifestants del 15-M!
Tu no pots lluitar contra el sistema. No el podem enganyar, però sí esquivar-lo. A més, el sistema ens ha fallat a nosaltres: el sistema que havia de defensar-nos ens ha deixat colar una sèrie d’elements corruptes que no són els culpables de la crisi, però que han generat malestar.
En algunes ocasions, un malestar ancorat al final de la dictadura ia la transició, un altre dels temes que podem trobar entre les pàgines del teu últim llibre.
Són els últims espeternecs de la dictadura, on segueixen succeint coses que després sembla que no hagin passat.
El pacte de la transició va ser una ferida en fals?
Al meu entendre, es va tancar com es podria tancar. Jutjar-ho ara és complicat, però llavors ens va semblar una solució, fins i tot es va posar com a exemple. Es va tancar a un nivell ‘macro’, amb Carrillo i Suárez donant-se la mà, però a nivell ‘micro’ els casos particulars no es van tancar automàticament.
La memòria històrica ha oblidat aquests casos particulars?
Sí. I, si ens posem pràctics, perquè no quedava més remei. Més que oblidat, s’han obviat.
Com diu un dels protagonistes del llibre en un moment, potser oblidar no sempre és l’opció més bona.
Oblidar no és la solució. Però de vegades sí que ho és. No es pot generalitzar. Un cop tens tots els elements situats, quan saps tota la veritat, pots decidir si oblides o no. És molt difícil oblidar quan hi ha temes pendents, sense tancar. Només es pot fugir quan ho tens tot resolt, encara que sigui malament i tot i que no sigui el resultat que hauries volgut.
Els amants d’Hiroshima tanca, aparentment, la trilogia de l’inspector Salgado. En quin moment vas veure clar que la història donava per a tres entregues?
M’ho vaig plantejar quan vaig acabar L’estiu de les joguines mortes. Encara que en un primer moment vaig pensar en una obra única, aquesta va tenir èxit i em va interessar continuar. Mentalment vaig concebre una estructura amb tres llibres, en la qual es desenvolupava la trama de l’exdona de Salgado, perquè és inviable resoldre tot en un sol llibre. En aquest moment vaig veure clarament que necessitava una trilogia per a la primera temporada d’Héctor.
Significa això que tindrem segona temporada?
No immediatament, però ¿per què en algun moment no pot tornar Héctor i tot el seu món? Tranquil·lament, d’aquí a uns anys. No em canso, però tinc ganes de fer altres coses. I Hèctor i la resta de personatges també necessiten descansar una temporada. De moment tinc altres coses entre mans.
Pots avançar alguna cosa?
Segueixo en el gènere, perquè m’agrada i em ve de gust. I també en el misteri i la intriga. Però segurament en una altra època, prescindint de la figura del policia i explicant la trama a través dels personatges. Serà per al 2016.
