Woody Allen segueix tenint màgia

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El combustible de Woody Allen sembla no esgotar-se. Les persones que han diagnosticat tantes vegades la mort (professional) d’aquest excèntric director novaiorquès, hauran hagut de fer-li una mica de confiança després d’aquesta Magia a la luz de la luna. És veritat que hi ha molts espectadors que van al cinema esperant una nova Manhattan o Annie Hall o que fins i tot creuen que Woody Allen, a diferència d’altres directors, ha de ser fidel a si mateix, que no pot tocar altres registres perquè llavors això es tradueix en què ha perdut força. I la veritat és que si analitzem la seva filmografia, veurem que des d’aquelles primeres pel·lícules tipus Coge el dinero y corre, Bananas o El dormilón fins Blue Jasmine o Màgia a la llum de la lluna, la seva carrera ha fet molts girs.

A Woody Allen se li ha encasellat massa en aquest cinema made in Manhattan i se li ha castigat en excés per algunes males pel·lícules recents com Vicky Cristina Barcelona o A Roma con amor. Allen és fal·lible, com tots els directors, però fent una valoració global de la seva producció cinematogràfica en els últims anys, no es pot dir que el director hagi perdut el nord (recordeu Blue Jasmine, Midnight in Paris o Match Point), sinó que ha tingut alguna ensopegada. En el cas de Magia a la luz de la luna, el seu últim treball, ens proposa una història que ha seduït fins i tot als més escèptics: Colin Firth (guanyador d’un Oscar per El discurso del rey) és Stanley, un popular mag una mica antipàtic i superb, que és requerit per un amic per desemmascarar Sophie Baker (Emma Stone), una jove que assegura ser una vident infal·lible. Stanley, un home racional i escèptic malgrat la seva professió, decideix acceptar el repte. Tot i que és un tipus íntegre i vol demostrar fredor, els encants i la capacitat endevinatòria de Sophie, deixen a Stanley estupefacte.

He de reconèixer que sí percebo en les últimes pel·lícules de Woody Allen una lleugera habilitat per reciclar temes propis o, si més no, per reflectir-hi alguns aspectes que ja han aparegut anteriorment.No és la primera vegada que el director recorre al món de la màgia per crear els seus arguments; ja ho va fer a La maldición del escorpión de jade. I aquestes escenes de camp on tenen les converses Stanley i Sophie sobre la racionalitat i les emocions, sobre la lògica i allò paranormal, em sonen a Comedia sexual de una noche de verano. En qualsevol cas, sóc dels que se sumen als elogis. He gaudit molts amb aquesta nova pel·lícula i mantinc viva la meva fe en el director. Llarga vida a Woody Allen!