Les narracions de Francesc Serés

Júlia Costa / @liujatasco

Francesc Serés (Saidí, 1974) és un escriptor molt ben valorat per determinats lectors, aquells que cerquen una certa ambició i originalitat, tant en la forma com en el contingut. Aquestes virtuts no són freqüents en el present, ja que es repeteixen sovint temes i estils però també és cert que el món editorial, més enllà dels grans grups incombustibles, precisa apostar una mica sobre segur per tal de sobreviure.

A La pell de la frontera es recullen unes quantes narracions, tot i que no sé si se’n pot dir ben bé així, ja que més aviat s’acosten a les cròniques periodístiques amb volada literària. Les fronteres entre els gèneres no són mai definitives, com tampoc no ho són les geogràfiques. El món d’avui, permeable, globalitzat, però també efímer i poc sòlid, desfila de forma planera –o aparentment planera- pels móns que ens evoca Serés, molts dels quals lligats a les terres de Lleida o la Franja però que també compten amb pinzellades cosmopolites.

Els paisatges i les descripcions van acompanyats d’algunes fotografies, interessants, però que potser ni tan sols feien falta, encara menys quan les reproduccions fotogràfiques són d’una qualitat qüestionable. El món dels forasters migrants se’ns presenta sense sentimentalismes bonistes, hi són i se’ls accepta i s’hi conviu, malgrat tot. Fugitius o viatgers, les seves grans històries no desvetllen un excessiu interès literari, en general, deu ser perquè cadascú de nosaltres es mou en el seu món, escriptors inclosos.

Les narracions de Francesc Serés transformen el moment en perennitat, però de vegades la lectora voldria aprofundir una mica més en tantes vides de pas, en les seves circumstàncies, el seu passat o el seu futur. Reflecteixen un món que poques vegades, encara, s’ha fixat en un llibre, a casa nostra. Intuïm que res d’allò que se’ns explica existeix ja tal i com se’ns descriu. A la història dels homes i les dones el canvi és constant però en el present és ràpid i definitiu.

En un estil i un moment molt diferent les narracions de Serés evoquen cròniques de Pla, d’Irene Polo i d’altres autors que s’han mogut entre el periodisme i la creació literària a través d’un contacte directe, tot i que també efímer, amb la realitat que ens transmeten. Potser el conjunt de narracions és una mica irregular, la publicació d’un volum demana un gruix determinat i no sempre els textos s’han pensat per anar junts. L’estil de Serés pot resultar en ocasions desconcertant, així com els objectius d’aquestes cròniques.

L’autor té una veu molt personal i més enllà de l’estil, amb els anys, aquestes descripcions tindran un valor afegit en haver acollit la història viva d’uns anys determinats. Serés no jutja, descriu i constata, però ho fa sense prejudicis aparents i amb una mirada i una veu molt especials. Tot plegat, més enllà de valoracions literàries sempre subjectives, fa que aquest escriptor sigui avui imprescindible per a tots aquells interessats en copsar una mica el món real i global en el quan ens movem i en gaudir d’una literatura que cerqui alguna cosa més que la publicació puntual i el seguiment de modes i gèneres recurrents i repetitius.