‘Cavalleria rusticana’ i ‘Pagliacci’ engrandeixen Bilbao

Pol Avinyó. Bilbao / @polavinyo

Aquest cap de setmana es va donar un fet insòlit, que molt poques vegades succeeix: els tres tenors mes famosos del moment cantaven els mateixos personatges en diferents teatres: Marcelo Álvarez al MET, Jonas Kaufmann a Salzburg i Gregory Kunde a Bilbao. Alhora dos dels tres estrenaven els rols (excepte Álvarez, que ja havia fet el Canio de Pagliacci un mes abans a Montecarlo). Aquesta coincidència ens demostra que a Bilbao es pot veure òpera al mateix nivell o superior que dos temples operístics com són el MET i Salzburg.

Aquest programa doble, Cavalleria rusticana i Pagliacci, que tant agrada a tots els públic per la contundència dels arguments i pel verisme musical que totes dues emanen, no sempre es representa de manera digna; són molts els cantants que s’atreveixen a fer algun dels dos rols o inclús a vegades els dos la mateixa nit amb l’excusa de la poca durada de les òperes (cadascuna ronda els 70 minuts), amb resultats moltes vegades desastrosos. No és el cas, però, del gran tenor Gregory Kunde, que va donar-ho tot des del primer moment que va sortir a escena de Cavalleria rusticana amb l’intensíssim duo amb Santuzza, interpretada per la superba Daniella Barcellona, que es va fer seu el personatge imposant-hi una fermesa i un control dramàtic de primer nivell. Com a marit de Santuzza, el carreter Alfio, va actuar el jove Luca Grassi un bon baríton que va complir en un rol poc grat. Una peça que va grinyolar va ser la Mamma Lucia d’Annie Vavrille, que al costat de Santuzza semblava la seva germana i no una mare siciliana de vuitanta anys.

A la segona òpera, Pagliacci, molt mes imponent dramàticament, va tornar a lluir el tenor Kunde enduent-se la gran ovació de la nit després de cantar el famós “Vesti la giubba”, que va glaçar a tot el públic del Palacio Euskalduna. L’excel·lent soprano Inva Mula, gran coneixedora del paper de Nedda, esposa de Canio, va fer front al rol amb una gran seguretat i amb una brillant actuació a l’escena final. Com a Taddeo, el maquiavèl·lic i deforme pallasso, repetia el baríton Grassi que va cantar un bon pròleg, peça de gran lluïment per a tots els barítons, però que no va saber donar el caire pèrfid que requereix el rol. A destacar la intervenció de Manel Esteve en el paper de Silvio, l’amant de Nedda, amb qui té un extens duo d’una gran bellesa, fent valer el bell timbre de la seva veu.

El tenor José Manuel Zapata va ser un regal per a les oïdes en el petit rol de Beppe amb la seva famosa ària “O Colombina”. El director musical Alessandro Vitiello va donar llibertat als intèrprets perquè cantessin còmodes però es va oblidar de donar-hi una impremta més dramàtica a totes dues òperes i la seva direcció es podria titllar de neutra, sense cap matís que donés importància a l’orquestra. La clàssica e intel·ligent posada en escena de l’andorrà Joan Anton Rechi va encadenar les dues òperes de manera molt interessant. En la segona apareix Santuzza embolicada amb el pallasso Canio, fet que no havia vist mai i vaig trobar molt encertat. No cal anar ni a Nova York ni a Salzburg per veure i sentir un programa verista de primer nivell.

________

Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni i Pagliacci de Ruggero Leoncavallo / Palacio Euskalduna / Orquestra simfònica de Navarra / Cor de l’Òpera de Bilbao / Director musical: Alessandro Vitiello / Direcció del cor: Boris Dujin / Intèrprets, Gregory Kunde, Daniella Barcellona, Luca Grassi, Nuria Lorenzo, Annie Vavrille, Inva Mula, Jose Manuel Zapata i Manel Esteve. / Direcció d’escena: Joan Anton Rechi.