Sebastià Portell / @sportellclar
Antonina Canyelles (Palma, 1942) respira, batega i fuma, i viu a Palma mentre escriu poemes i els recita allà on la criden. O almenys això en diu la fantàstica nota biogràfica que acompanya Nus baixant una escala (Ed. Lapislàtzuli, 2015), el darrer recull de la poeta mallorquina. Aquesta és autora d’una obra breu però contundent, en què trobam volums tan celebrats com La duna i la cascada (Edicions 62, 2013), Tasta’m (Ed. Lapislàtzuli, 2011), Piercing (Lleonard Muntaner Editor, 2005) o l’antologia Putes i consentits (Ed. Lapislàtzuli, 2011).
Sovint, un dels trets que se sol alabar més dels poetes, i dels escriptors en general, és l’evolució estilística que exerceixen al llarg de la seva obra. La veu de Canyelles, però, irreverent i inconfusible, és una constant des dels seus inicis fins a l’actualitat més rabiosa, en tots els sentits, i això, lluny de suposar reiteració o estatisme, no és més que un bon senyal. No és necessari canviar allò que ja és brillant.
A Nus baixant una escala, el llibre que Canyelles afirma que li ha costat més d’escriure, l’autora ens regala nous exemples de la seva poètica de la transgressió i de sintetisme punyent, ens convida a baixar en pilota picada, despulls del menys comú dels sentits, per l’escala que va de la lucidesa a la bogeria, de la salut mental al desesper, de la vida quotidiana a la poesia. Aquest recull és, segons sembla, un homenatge al pare de l’autora, el qual passà un temps a un manicomi —insisteix ella mateixa amb dir-ne així, car així és com es deia en el moment, “sense intentar amagar-ho”— a causa de la pèrdua de la seva dona. Un homenatge, en definitiva, a aquelles persones que, havent perdut l’oremus als ulls de bona part de la societat, són precisament les més encertades quant a impressions i pensament.
Així, no és complicat trobar en aquesta obra el bestiari (el xai, el cocodril, el camaleó, el canari elèctric i tants d’altres) a què ja ens té acostumats la poeta, que acudeix a nosaltres en el moment més inesperat, o altres constants de la seva obra, com són la crítica a la religió (“I recorda que els punts suspensius / només són tres: / Pare, Fill i Esperit Sant”, o bé “—Al nostre bisbe li agrada molt el francès. / —Que l’hi faci sa mare”), a la mala poesia i als mals poetes, o al poder (“Un cop morts, ens amortallen / amb embolcalls de caramel / i proclamen als quatre vents / que hem mort d’un atac de sucre”).
Però, malgrat tot, hi ha quelcom nou que despunta en aquest Nus baixant una escala, quelcom que el diferencia de la resta de reculls i que suggereix, en certa manera, un canvi de rumb, ni que sigui un lleu viratge, en la producció canyelliana: és aquest el recull més fosc, més seriós, si voleu, més introspectiu de tota l’obra de la poeta. Potser per les implicacions biogràfiques, personals i familiars que conté, potser per la temàtica, més propera a la mort i la malaltia que a la simple rebel·lia vital. Al costat de l’humor i la irreverència a què ens té avesats l’autora hi podem trobar ara traces d’existencialisme o nihilisme (“Els qui em donaren la vida / em donaren la mort. / I tots tres tan contents”, o bé “De la vida, no he entès res. / Però no me la torneu a explicar. / Deu ser cosa de l’antena”), la idea del suïcidi (“i la màquina d’afaitar ha de ser elèctrica, / res de fulletes”, o “Com que no em deixen suïcidar, / dispar trets de Cristasol / contra els vidres”) o bé la nostàlgia d’un passat sempre millor o, si més no, més innocent (“Què se’n deu haver fet / de les meves joguines, / de les meves dentetes de llet, / de la meva infància? / On deuen tenir el seu cementeri?”).
El cant d’Antonina Canyelles, amb la brevetat i el missatge sempre vivaç i punyent que la caracteritzen, assoleix amb Nus baixant una escala una nova fita en el tot de la seva obra poètica i de la poesia catalana en general, de la qual sempre ha estat una autèntica outsider. És, el seu, el mèrit de ser bona per naturalesa, sense necessitat d’homenatjar, acompanyar, alabar o copiar i, tot i així, viure en la humilitat més pregona: “L’únic valor que em queda de valor / és el valor d’arrabassar-me la dent d’or / i baratar-la per un cartó de Winston”.
En un dels poemes potser més colpidors del llibre, Canyelles es demana: “Aigua del meu oasi, / per què m’enverines / amb l’aigua del meu oasi?”. I això és precisament la seva poesia, un verí aparentment innocent, transparent, quasi imperceptible, que una vegada s’endinsa en les nostres entranyes i fereix els nostres òrgans —el cor, el cap, els budells, els genitals— ens deixa sorpresos, corpresos, captivats.
