Però qui carai era Charles Mitchell?

Sebastià Bennasar / @sbennassar

La literatura popular, les famoses novel·les de duro, han omplert l’imaginari de la postguerra espanyola, però en pocs casos ha merescut l’atenció de la crítica i de l’acadèmia. Tímidament s’han començat alguns treballs de recuperació de l’obra dels autors més famosos, com ara el sempre fascinant Francisco González Ledesma, que durant molt de temps va utilitzar el pseudònim de Silver Kane. Són milers les novel·les escrites (especialment per a l’editorial Bruguera) per homes i dones que van fer del western, la novel·la romàntica i les policíaques un material de consum i evasió de primer ordre en aquella Espanya franquista, una indústria que va sobreviure fins als anys vuitanta.

El professor Andrés Peláez Pau, de la Universitat Rey Juan Carlos, va arribar a Salamanca amb l’ànim de provocar i obrir un debat intel·lectual de primer ordre: Per què la literatura popular no s’estudia en l’acadèmia?, i va assegurar que “ens omplim la boca parlant de Vázquez Montalbán, Juan Madrid i Andreu Martín com els pares del gènere negre, però abans que ells hi va haver molts altres, només que signaven amb pseudònim, escrivien les seves històries ambientades fora d’Espanya perquè la censura no permetia que hi hagués crims en el territori nacional, i corre el fals mite que les seves novel·les eren dolentes, però ningú s’ha pres la molèstia de llegir-les”.

Peláez va explicar que “el ressorgir de la literatura pulp i el seu estudi es deu directament a Tarantino i la utilització del terme Pulp Fiction per la seva aclamada pel·lícula, que va posar de nou en circulació el concepte d’aquesta literatura de la qual havia sorgit el gènere negre. A Espanya el pulp no va circular en forma de revista sinó directament en forma de llibre i sobretot en els Bolsilibros de Bruguera”. En aquest sentit, Peláez va destacar la sèrie Servicio Secreto d’aquesta mateixa editorial i va descobrir per al gran públic la figura estranya de Charles Mitchell, autor de només nou obres i d’un sol pseudònim, quan el normal era publicar moltíssim i tenir molts pseudònims.

¿Però qui era aquest escriptor? En primer lloc hauríem de dir què és. Es tracta de Carlos Miguel Martínez, nascut el 1925, i molt més conegut com a fotògraf del grup La Colmena, oposat als oficialistes del règim. Segons Peláez és aquesta mirada diferent la que atorga una gran qualitat a les seves obres, a més del coneixement enciclopèdic i “la ironia i el sarcasme”. Un conjunt de nou obres perdudes en el conjunt de la literatura popular espanyola, “amb una gran majoria d’escriptors condemnats a l’ostracisme que formen una autèntica generació perduda de la novel·la negra a Espanya”.