La decadència d’Occident

A 'Plataforma', l'autor francès Michel Houellebecq fa una reflexió sobre la societat en la que vivim i els seus valors

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No es pot negar que l’escriptor francès Michel Houellebecq és un home de caràcter, com tampoc es pot negar que ho és la seva literatura. El seu estil directe, agosarat, no és cap sorpresa perquè el llueix des de la seva primera novel·la, Ampliación del campo de batalla. A Plataforma (Empúries/Anagrama), la quarta que va escriure, ens explica la història de Michel, un home parisenc de quaranta anys que treballa al Ministeri de Cultura del seu país. El seu caràcter és més aviat apàtic, sembla estar per sobre de tot i res no el motiva. Ni tan sols l’afecta la mort del seu pare. En canvi, després d’aquest decés, decideix que anirà de vacances a Tailàndia, on podrà deixar-se seduir pels plaers del país.

És així com, una vegada contractat un paquet de viatge, s’enlaira cap a Àsia. Es tracta d’una estada per diferents parts del país, acompanyats d’altres turistes francesos, amb qui tindrà una relació més o menys cordial. El seu objectiu és fer el que li passi pel cap i això vol dir gaudir al màxim, sobretot del sexe, una cosa gens complicada en un destí que sempre s’ha considerat un paradís del turisme sexual. I és així com el protagonista es relaciona amb els altres viatgers, parla de banalitats i freqüenta prostíbuls, on queda fascinat per les tècniques eròtiques de les senyoretes amb qui s’enllita. Dels viatgers del grup, hi ha una noia amb qui té una relació especial: Valérie, una jove directiva de Nouvelles Frontèries, empresa del sector del turisme de França. La relació entre els dos a Tailàndia és continguda, podríem dir que normal, però els llaços es fan més forts quan es retroben a París, on descobreixen que estan fets l’un per l’altre, perquè els dos, hedonistes sense escrúpols, saben gaudir del sexe i, per tant, donar-se plaer mutu.

És així com Michel –el personatge- comença a entrar cada cop més en la vida de Valérie: coneix la seva família i s’implica en la vida professional de la noia. El Michel ha trobat el seu lloc al món, però el món és imprevisible i, a vegades, cruel. A través d’aquests personatges, Houellebecq fa una reflexió sobre la societat en la que vivim: els rics que es comporten com senyors a Occidents, però van a Àsia a ficar-se al llit amb jovenetes sense cap remordiment; les empreses del nostre continent que saben treure benefici del turisme sexual (i de l’explotació de les persones en general) perquè en el fons importen els diners i gens la dignitat dels éssers humans; els occidentals cansats de la vida a Europa que volen retirar-se allà on la felicitat substitueixi les constants decepcions existencials; el terror que va creixent més enllà de les nostres fronteres però que, cada cop més, fixa els seus objectius en nosaltres.

Houellebecq sap sempre del que vol parlar i no se n’amaga. Ofereix al lector una prosa com si d’una conversa de taberna es tractés, cosa que vol dir un estil directe i sense eufemismes: parlant de mamades, penetracions anals, mimats i desgraciats. Però darrere d’aquesta narrativa tan descarnada hi ha sempre una reflexió que ens colpeix, que ens estimula a reflexionar. No fa res si nosaltres no anem a Tailàndia a tenir sexe amb jovenetes, perquè, en el fons, el que més importa és que tots tenim necessitat d’escapar de la nostra vida de tant en tant i tots ens aprofitem de l’explotació d’éssers humans que produeix la societat de consum. Què diferencia el protagonista de tots nosaltres? ¿Que ell fa el que vol i nosaltres ens amaguem en una moral que potser només lluïm però no sentim (o no fem nostra) del tot? Houellebecq apunta precisament a aquesta moral que tenim a Occident, on som capaços de fer bandera de solidaritat, de lluitar per un món més equitatiu, però després ens agrada anar de viatge a paradisos en vies de desenvolupament i sentir-nos déus per venir de la gran Europa.

Plataforma és un llibre excepcional com ho són altres obres d’aquest escriptor francès. Recentment he llegit El mapa i el territori i també m’ha captivat. Les seves novel·les sempre parlen de tu a tu al lector, el colpeixen, l’interpel·len, l’obliguen a plantejar-se qüestions i a avaluar-se si mateix. És curiós, no comparteixo el caràcter ni les aficions del protagonista, però m’ha fet pensar en la vida que tinc, en com em deixo vèncer moltes vegades per les insatisfaccions del dia a dia i, fins i tot, envejo aquells que tenen la capacitat de deixar-ho tot i anar a l’altra banda del món a viure en llibertat, perquè han entès quina és realment l’essència de la seva vida. Jo encara hi dono voltes.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES