Albert Mena. Barcelona
Carmen de Bizet és considerada una de les millors obres del gènere operístic, per la facilitat amb què penetra l’imaginari musical del públic generació rere generació, però també per la fogositat del drama que converteix arquetips en éssers plens de ràbia i passió. Per a qui escriu, però, la música tendeix sovint a l’abstracció, allunyant-la d’allò que està succeint a l’escena. Això suposa un inconvenient quan la narració té, també, nombrosos moments buits, on es descriu l’entorn i l’ambient, però on queda en segon lloc el contingut dramàtic. La música de Bizet té fragments excelsos, de gran volada melòdica i harmònica i que justifiquen el reconeixement de l’obra, però d’altres on aquesta qualitat desapareix i on trobem un ús molt poc personal dels recursos musicals. El que és indiscutible, però, és que és una obra que s’ha de viure en directe, on els buits narratius passen considerablement més desapercebuts, i on la música de Bizet treu tota la força expressiva i vitalista que conté. Carmen em resulta, així doncs, una òpera força problemàtica, i el Gran Teatre del Liceu ofereix molt poc per a solucionar aquesta situació.
La Carmen de Béatrice Uria-Monzon és un personatge inquiet i apassionat, controlador però amb tendència al descontrol. La cantant, amb més de tres-centes funcions de Carmen sobre les espatlles, coneix el personatge de dalt a baix i sap transmetre molt bé la seva faceta dominant, com al seu diàleg amb el tinent d’exèrcit, però també la vulnerabilitat de sentir-se traïda per Don José. Damunt de l’escenari es mou amb una gran credibilitat, interpretant un paper complex amb intuïcions genuïnes i gran voluntat, i sense tenir por de quedar esgotada al final de la funció, tal i com va comentar a la roda de premsa. Uria-Monzon es un animal escènic que il·lumina quan es troba damunt l’escenari, que fa palès l’abisme qualitatiu que existeix entre els diferents intèrprets que l’acompanyen.
Però no tot és llum dins aquesta Carmen, ja que la faceta musical queda significativament deslluïda per comparació. Potser degut al gran esforç físic de la posada en escena, o potser per innumerables altres raons, Uria-Monzon va mostrar sovint una falta de fiato evident (capacitat de cantar les notes lligades, sense respirar mentre es canta una frase) i que fa miques la possibilitat d’aconseguir un cant homogeni i estilísticament apropiat per a aquesta Carmen de Bizet. Afegint-hi un timbre de veu poc personal i una interpretació que convenç per la seva força dramàtica, però no per la seva precisió, trobem una versió que ens fa desitjar un treball més acurat tècnicament i que fes de les seves carències una virtut. Ara per ara, ens trobem amb un treball que impedeix copsar la gran riquesa melòdica del personatge.
El Don José de Nikolai Schukoff no va satisfer desgraciadament ni en l’aspecte musical ni en l’interpretatiu. El personatge, a les seves mans, va perdre qualsevol mica de passió, transmetent poc més que violència quan s’exaltava, i desinterès la resta de l’obra. El seu Don José era abusador i sense profunditat. La mort de Carmen a les seves mans ens va fer preguntar com era possible que ella hagués pogut sentir mai cap interès per ell. Musicalment va resoldre alguns aguts en forte amb solvència, però Schukoff no va donar mostres d’haver entès ni l’estil francès ni la complexitat musical de Bizet. El seu duet amb Escamillo va resultar un dels moments més fluixos de la representació, amb un cant inaudible i insuficient.
I és que l’Escamillo de Massimo Cavalletti va decebre encara més, oferint un personatge desdibuixat i que feia palesa la carència de recursos vocals amb què el va desenvolupar. Veu estrangulada als aguts, molt irregular als greus, i amb pronuncia incomprensible del francès, el seu Escamillo va resultar menys que mediocre. Cavalletti ja ens va anunciar a la roda de premsa, amb tota la bona intenció del món, que la seva interpretació tindria un punt italià, mediterrani, sacrificant estil francès, però amb aquestes bones intencions no va poder superar les dificultats d’un personatge que, malgrat la seva brevetat, és protagonista d’un dels fragments musicals més rellevants de l’obra.
La Micaela d’Evelin Novak va sorprendre pel seu cant, que malgrat resultar força impersonal sí va aconseguir transmetre el conflicte intern del personatge. La puresa de la línia musical ens tornava a fer preguntar com era possible que Don José pogués resultar-li d’interès, amb un adequat tractament sonor de la fonètica francesa i de la melodia bizetiana. Una grata sorpresa que va ser, comparativament, l’única capaç de fer front a la complexitat musical del personatge.
La resta de l’elenc, que incloïa personalitats molt estimades i presents a les diferents temporades del Teatre com ara Itxaro Mentxaka o Francisco Vas, van mostrar solvència i adequació tant musical com escènica. A destacar també la feina del cor del Liceu, entregat i apassionat malgrat la desaparició del seu director, de manera que cal agrair a Contxita Garcia la seva feina a l’hora de treballar els nombrosos fragments corals que descriuen meravellosament l’entorn social i musical d’aquesta òpera.
Molt destacable la feina d’Ainars Rubikis en la seva primera representació al coliseu barceloní. Va fer sonar l’orquestra amb vitalitat, generant un so compacte i homogeni, i amb un treball rítmic i motívic molt encertat, des dels primers compassos de la introducció fins les notes finals del cant desesperat de Don José. Desitgem tornar-lo a veure ben aviat.
La posada en escena de Calixto Bieito, que ja havíem vist a la temporada 2010/2011, mostra una Carmen farcida de personatges fora de sí, que tan perden els estreps i es giren la cara els uns als altres, com s’abracen i es despullen amb fruïció. La humanitat es mostra perduda, dominada per ídols (el toro d’Osborne o la bandera espanyola), sense lliure albir ni esperança de que la seva situació es resolgui. El principal problema amb què es troben els personatges de Bieito és la falta de llibertat, la condemna que els estigmes i la falta de recursos (tan econòmics com espirituals) reparteixen per igual a tots els membres de la societat. La gent amb poder, tampoc es mostra capaç de treure profit de la seva situació, resolent tots els problemes mitjançant la violència i condemnant així el país a la ruïna moral i econòmica.
El personatge de Carmen queda atrapada dins de la duplicitat d’aquesta societat, estimulada per la força que li atorguen tan l’amor i la fúria a l’hora de superar els límits que se li imposen, però lligada a aquests límits per a poder sentir les emocions que necessita per a sobreviure. D’aquí que, dins el circ de la societat, Carmen acabi malament a mans de Don José, personatge que, incapaç d’entendre la complexitat emocional de l’altra, opti per a eliminar aquell element torbador de la seva vida. La resta de personatges prenen un paper secundari dins l’òpera, i tot i que això no seria un problema per se, sembla que en aquesta obra Bieito es deixa endur per la buidor dramàtica de nombroses escenes, oferint poca cosa més que provocació i cultura cañí espanyola.
Així doncs, el problema d’aquesta Carmen no resulta tant la generalitat de la seva concepció dramàtica i musical (el domini dels ídols sobre el poble desintegrat, la personalitat radiant d’Uria-Monzon sobre l’escenari, o la vitalitat d’orquestra i cors a mans de Rubikis) sinó el seu desenvolupament en les petites coses, en construir la Carmen de dalt a baix oblidant els fonaments. I és que una Carmen que no convenç en el cant ni en el treball escènic perd l’encant apassionant i al·legòric que la fa, encara avui, una obra de gran vigència, i la converteix en un maniquí que, independentment de que es vesteixi amb teixits de gran qualitat o amb parracs, mai transmetrà la passió d’una persona de carn i ossos. I d’això va, precisament, la Carmen de Bizet.
_________
Carmen / Georges Bizet / Gran Teatre del Liceu / Direcció musical d’Ainars Rubikis / Direcció d’escena: Calixto Bieito / Fins el 2 de maig
