Psicopomp, d’Amélie Nothomb, és un llibre de tall autobiogràfic que s’obre amb un repàs de la infància i joventut de l’autora, que van estar marcades pels desplaçaments constants propis de la carrera diplomàtica del seu pare, en Patrick Nothomb. Del Japó a la Xina i dels Estats Units a Bangladesh, Nothomb construeix un recorregut vital que ens guia a través de la seva formació i ens permet entreveure el seu vincle amb la figura paterna a través d’algunes escenes concretes. El llibre ha estat traduït al català per Ferran Ràfols Gesa i al castellà per Sergi Pàmies, ambdues edicions publicades per Anagrama.
En aquest trajecte vital, les aus es transformen en una obsessió persistent. Més que un símbol tancat, funcionen com un fil que tracta d’acompanyar el relat i que va reapareixent de forma intermitent. Tot i això, el llibre avança de manera seqüencial al llarg d’un camí amb una certa dispersió. Els ocells permeten que l’autora parli sobre la llibertat i la manera d’habitar el món i introdueixen el gran tema de la novel·la: la figura del psicopomp, tradicionalment associada a un ésser que acompanya les ànimes cap al més enllà.
És en la part final on el llibre guanya més pes, amb la mort com a element central. El relat es desplaça cap a un registre més assagístic i se centra en el camí per esdevenir escriptora d’Amélie Nothomb. Té una atenció metaliterària especial respecte a la gestació de Set i Primera sang, com a llibres que acompanyen els personatges —Jesucrist i el pare de Nothomb, respectivament— en el seu procés cap al més enllà. L’autora es reivindica com un psicopomp que és capaç d’escoltar les ànimes perdudes a través dels seus escrits, amb un èmfasi especial en relació amb el seu pare, mort el 2020.
Aquesta construcció intel·lectual encaixa bé amb l’univers de la Nothomb. Psicopomp és el llibre més reflexiu que li he llegit fins ara i, probablement, també un dels més excèntrics (i el llindar és alt). Tot i això, si us agrada la Nothomb, vol dir que ja us agrada —o que com a mínim respecteu— la seva excentricitat, que es fa palesa en major o menor grau en cadascuna de les seves obres.
Psicopomp és una lectura interessant, però val a dir que no és la millor porta d’entrada a l’autora. Funciona molt millor per als lectors que ja coneixen el seu univers i que sabran reconèixer-hi els ecos de llibres anteriors. Per a aquests últims, pot ser un llibre especialment gratificant; per als altres, en canvi, pot semblar una peça irregular que es mou entre la intuïció i l’excés.
