Sebastià Portell / @sportellclar
És cert que un dels objectius de la poesia, si és que aquesta no és un fi en si mateixa, és generar bellesa. També ho és que la troballa és més satisfactòria si aquesta bellesa ens apareix, en part, velada, amagada, suggerida només. I això és precisament el que Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) ens proposa amb el seu nou recull, Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015), que tot just després d’unes quantes setmanes de publicar-se acaba d’arribar a la seva segona edició.
D’entrada, la bellesa i l’ocultació ja fan acte de presència al títol. Aquest fa referència al quaranta-setè símbol de la taula periòdica dels elements químics, que és la plata, i que s’abreuja ni més ni menys que amb les sigles Ag. Argent. O, si voleu, Anna Gual. Amb això, la poeta ens convida a entrar a la cova que és ella mateixa, on s’amaguen vetes de metalls preciosos, dúctils i mal·leables en forma de vers, cadència o espai en blanc. El volum, amb il·lustracions d’Ana Cabello i amb un magnífic epíleg d’Esteve Plantada, s’inicia amb una sentència força clara en aquest sentit: “Vaig néixer cova. / Encara no m’heu entès”.
És en l’obscuritat, en la intimitat de la pàgina, que Gual se sent més còmoda i es permet guiar el lector, equipat només amb la llanterna frontal de la subjectivitat, el geni, la pròpia manera de veure les coses. Perquè si bé Símbol 47 és una obra sobre la llum i la foscor, i la subjectivitat d’una poeta que, talment un prisma, va consolidant una carrera amb passes fermes, és també un autèntic tractat sobre el llenguatge. Les seves impossibilitats i limitacions (“Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana”, o “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai”) esdevenen “finestres de calç cercant sempre / la mateixa pregunta”, la que no es pot respondre, la que, precisament per això, mereix una recerca persistent i tenaç. La poesia també és seguir copejant la roca amb el front, fer forat per arribar a la llum. En un dels poemes, Gual postul·la: “Per tant l’escriptor / és un trau / que evoca mots. / Un pou que escup llenguatge. // I les paraules / són també forat i fan forat. // L’escriptura com a construcció del buit”. Altra vegada la cova, la gruta, la matriu del buit i de l’eternitat. La poeta guiant-nos, de manera quasi imperceptible, per un discurs travat a partir de subtileses i imatges potentíssimes, universals.
No debades, amb Símbol 47 Gual s’emmiralla en els clàssics i invoca, des del crui de la seva obra, els seus autors preferits: Foix conviu amb Plath, Valente amb Breton, Jaume Pont amb Màrius Sampere. Però si una presència és especialment notòria en aquesta recull, tal com ja passava a Implosions (LaBreu Edicions, 2008) o L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013, Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom), és la de Samuel Beckett. Perquè malgrat l’emoció que ho impregna tot i la sensació que, llegint Gual, sempre ens trobam al límit, el no-temps i el no-lloc són el rerefons perfecte (“Sortiré al fons de la foto de família. // Com un decorat. // Desconeguda / i indomesticable”) on es desenvolupa la trama. És dins aquest marc que podem trobar imatges tan poderoses i inquietants com la història dels “nens bojos” que “existeixen per ser aquells / que, en créixer, parlaran sols”, el ca que lladra mentre la poeta escup, els “llits antics de fusta corcada que parlen entre ells” o l’arbre que “agafa la destral / i es talla l’enyor que li supura / de les branques.” És en l’estranyesa, en allò ocult, que s’amaga el més sublim.
Així mateix, aquesta capacitat de la poeta de tractar temes universals d’una manera nova però que al mateix temps ens resulta propera, és present també en la visió de l’amor que el recull ofereix. Al llarg de l’obra, el lector es pot topar amb autèntiques perles de lucidesa, ditades de mel ben dosificades, com per exemple la manera devastadora i tan certa amb què es refereix als “esclaus amb tendències amoroses”, o la magnífica sentència, generadora de sentit i tancada alhora en ella mateixa: “perquè has vingut / tot ha existit”. A Símbol 47, Gual s’encara a l’amor sense complexes, sense sublimacions, apreciant-ne la genialitat, la genitalitat, la força, i coneixent també la petita catàstrofe que ens suposa, sovint: “Riem perquè no sabem barallar-nos. / Riem perquè encara / no hem après / a interpretar els nostres presagis.”
En un dels poemes més brillants de l’obra, Gual ens dóna “un consell: / no us blindeu / la carn als astres, / car és més seva / que tot allò / que dius / que és teu.” Desposseïts d’allò que pensàvem que teníem, tancats a la cova en què no hi existeixen el temps ni el lloc i des d’on tenim una visió privilegiada de tot allò que ocorre al nostre voltant i en nosaltres mateixos, només ens queda consagrar-nos a l’eterna pregunta, al gaudi i al patiment poètic, a la consumació i la pèrdua constant, en espiral, sempre i mai definitiva, de l’amor. Entrar a la cova per veure la llum.