Una visitant inesperada a la piscina

Jennifer Camacho. Barcelona / @garymused

Kitty Finch surt nua i amb les ungles pintades de verd de la piscina de la casa en què estiueja Joe Jacobs, poeta d’èxit i objecte de desig de la jove intrusa. Per sorpresa dels allà reunits, Isabel Jacobs, la dona de Joe, famosa corresponsal de guerra, convida a la noia a quedar-se amb ells. Els acompanya Nina, la filla adolescent, i Laura i Mitchell, els excèntrics amics que tenen una botiga d’antiguitats africanes a Londres. De fons, la veïna Madeleine Sheridan, doctora retirada que guarda un inquietant secret sobre Kitty Finch; Jurgen, un hippie alemany que s’encarrega del manteniment de la vila i està obertament enamorat de la jove; i Claude, el pretendent de Nina, que té una semblança més que raonable amb Mick Jagger.

Tots aquests personatges que participen a Nadando a casa (Siruela) li va merèixer la nominació al premi Booker a Deborah Levy en 2012. Era la primera novel·la de l’autora sud-africana en els últims deu anys, i és molt notòria la influència del teatre, activitat en la qual sempre s’ha demostrat més prolífica. La casa d’estiueig, a la Riviera Francesa, és en realitat un escenari, i la piscina el principal decorat. Es nota que Levy està molt acostumada al drama i l’escenificació, i encara que és un text curt, té temps de desenvolupar tots els personatges i descobrir què els preocupa, o per què pateixen.

De fet, l’autora va reconèixer que la seva intenció havia estat escriure un llibre sobre la pena que enganxés. Encara que hi hagi tants components i personatges histriònics i tants diàlegs que freguen l’absurd, que ens facin pensar que aquesta novel·la curta és d’humor, la veritat és que, en el fons, l’estructura pertany al drama i, així, Nadando a casa tracta sobre el dolor, la frustració, el remordiment, la crisi existencial i la depressió. Kitty Finch és la catalitzadora de les misèries de la resta: la depressió encoberta de Joe, viure o deixar de fer-ho; la fi del matrimoni d’Isabel; o les preocupacions adolescents de Nina. Ella és qui li recorda constantment a Mitchell tots els seus defectes; qui li nega a Jurgen aquesta relació que tant desitja. El personatge més extrem de tots, Kitty, és com la hipèrbole que justifica tots els esdeveniments que se succeeixen, donat que en alguns moments dóna la impressió que els personatges són allà reunits perquè no hi ha res millor que fer. I perquè estan d’impasse estival, la vida detinguda en els mesos de calor a l’estranger no recuperarà el seu horari habitual fins al setembre. Em temo que cap de nosaltres podria suportar aquest escenari.

El meu problema personal amb Nadando a casa és que una no pot oblidar el que ja ha llegit. Així que quan una història et recorda a una altra, és molt difícil no comparar-les. L’estrany que apareix sense més, que sol ser jove i esbojarrat; l’artista que es converteix en obsessió -Kitty arriba a dir-li a Joe que els seus poemes són una conversa entre tots dos-; la vida luxosa a la Costa Blava. Per a mi la reina de la Riviera Francesa sempre serà Françoise Sagan. No obstant això, he de reconèixer que Nina, la filla adolescent, és un personatge valuós, molt ben construït, potser perquè qualsevol persona(tge) adolescent sempre és sinònim de promesa. Sempre hi haurà l’esperança que es converteixi en una versió millorada dels adults que l’envolten.