Joanma Tena. Barcelona
Ja fa quatre anys que Ryan Murphy, creador, entre altres, de sèries com Glee, va estrenar al canal de cable americà FX, propietat de Fox, una de les sèries americanes més reeixides de 2011: American Horror Story, que explicava la típica història d’una casa encantada però d’una forma totalment original i diferent a res que haguéssim vist anteriorment. Un any després, el mateix xou es va reinventar amb el mateix èxit d’audiència i crítica i va canviar de localització, de personatges i d’història (encara que va mantenir la major part del seu elenc) i es va convertir en American Horror Story: Asylum, ambientat aquesta vegada en un manicomi. Però, com sol passar en aquests casos en què una sèrie pretén reinventar-se a si mateixa en cada temporada, a aquestes dues li van seguir altres dues estrenes que, en aquesta ocasió, van ser força fallides: Coven, una història de bruixes en l’actualitat i Freak Show, ambientada en un circ ple d’éssers estranys.
Era evident que Ryan Murphy i el seu equip no eren aliens al que la crítica i els espectadors deien del declivi de la seva major creació, motiu pel qual van decidir rentar-li la cara a la sèrie i van anunciar amb magnificència la contractació com a protagonista de la seva cinquena història de terror a la que per a molts és coneguda com la Mother Monster; ni més ni menys que la cantant Lady GaGa. Una estratègia brillant per assegurar-se que la gent que, entre els quals m’incloc, havia perdut les ganes de continuar seguint AHS li donés una altra oportunitat. Tot això va ser acompanyat, com no podia ser d’una altra manera, de la polèmica sortida de la sèrie de l’actriu Jessica Lange, protagonista absoluta de les quatre anteriors temporades, qui, després d’anunciar la incorporació de GaGa al xou, va declarar sentir-se decebuda i molesta per haver estat substituïda d’una manera tan ràpida i mediàtica.
American Horror Story: Hotel està ambientada, com el seu propi nom indica, en un hotel anomenat Cortez. La història d’aquesta nova reinvenció es troba encara una mica en l’aire, després d’un pilot ple d’escenes sagnants i algunes molt sexuals però bastant inconnexes. Tot i així, després de l’emissió dels dos primers episodis a Amèrica, comença a prendre forma un argument que, tot i deixar molt a desitjar, sembla no ser tan important com la fotografia, les escenes gore, els homenatges al cinema de terror i l’espectacular banda sonora. Lady GaGa interpreta la Comtessa, que viu a l’hotel i que, segons sembla, porta una dieta basada en sexe i sang. L’acompanyen Sally (Sarah Paulson), una drogoaddicta suposadament morta; John Lowe (Wes Bentley), un detectiu en procés de separació de la seva dona que investiga una sèrie d’assassinats d’algú que sembla estar continuant el treball del maníac Mr. March (Evan Peters), sàdic creador de l’hotel; Will Drake (Cheyenne Jackson), una icona de la moda; Iris (Kathy Bates), recepcionista de l’hotel; Donovan (Matt Bomer), fill d’Iris i amant de la Comtessa (tots dos són el mateix tipus de ser, una cosa semblant a vampirs); Tristan (Finn Wittrock), un altre model en el qual es fixa la Comtessa i Claudia (Naomi Campbell), una editora de Vogue que decideix passar un temps a l’Hotel Cortez.
Encara és una mica aviat per valorar si AHS ha tornat a ser el que era, però sí que és cert que ho està intentant, i molt. Els dos primers episodis han tornat a crear una gran confusió en la ment de l’espectador, cosa que no passava des de les dues primeres temporades, i encara que no giri al voltant d’un tema en concret, la sèrie ha triat provar amb alguna cosa que mai abans havia tocat (tot i que Ryan Murphy sempre va prometre no fer-ho): els vampirs. Tot això, unit a sub-trames com la desaparició anys enrere del fill del detectiu Lowe i la seva posterior aparició a l’hotel convertit en un petit vampir que viu acompanyat per altres xavals igual de rars que ell i sota la cura del variat staff de l’hotel, la contínua aparició de personatges suposadament morts que continuen rondant per l’hotel com un ésser viu més (clar homenatge a la primera història d’aquesta mateixa sèrie) o els flashbacks de la història de l’hotel i el seu creador, un assassí en sèrie, converteix Hotel en una reinvenció que, tot i no saber cridar l’atenció per tenir una original història, sí que sap fer-ho tant pel seu elenc com per una altra infinitat d’elements (especialment la seva banda sonora, al meu entendre) que, si bé continua lluny de ser tan espectacular com les seves dues primeres trames, la converteixen en una cosa digna de veure. I Lady GaGa, que té més vestits que frases en les seves aparicions, està espectacular.
