El cinema de Rita Azevedo: ‘La venjança d’una dona’

La Filmoteca de Catalunya ha programat aquesta pel·lícula dintre del seu cicle ‘Fantasmagories del desig’

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


La Filmoteca de Catalunya ha programat La venjança d’una dona (“A vingança d’una mulher”) de la directora portuguesa Rita Azevedo Gomes. Azevedo porta més de vint-i-cinc anys fent cinema però és una gran desconeguda a casa nostra on crec que aquesta és la primera pel·lícula seva que podem veure i, encara, de forma única i circumstancial, tot i que potser que en algun reduït cercle de cinèfils n’hagin vist alguna cosa més.  Aquest film tancava el cicle dedicat a la relació entre cinema i psicoanàlisi d’aquest any, un cicle que porta el poètic títol de “Fantasmagories del desig”.

Portugal,  tan a prop i tan lluny, ens és encara molt desconegut per aquests verals. Ens és força desconeguda la seva literatura i també el seu teatre o el seu cinema. Però el portuguès és en realitat una llengua molt propera i per això i perquè es tracta en aquest cas d’un cinema amarat de morositats i pauses, la versió original es podia seguir molt bé sense haver d’anar llegint els subtítols. La pel·lícula la van presentar Mercè Coll i Blanca García, qui va explicar la trajectòria de la directora i la situació actual del seu cinema, el qual sembla que finalment ha entrat més o menys en l’òrbita dels festivals, així que no m’estranyaria que d’aquí uns anys Azevedo obtingués un reconeixement més generós.

Com que no havia vist res més de la directora, m’he de refiar de les referències que puc trobar per la xarxa, segons les quals A vingança d’una mulher és, a banda de ser la darrera d’Azevedo, la millor pel·lícula que ha dirigit fins ara. La història està treta d’una de les narracions de Les diabòliques, del singular Barbey d’Aurevilly. Azevedo ja feia anys que tenia aquest relat al cap, però es va trobar amb dificultats per a traslladar-lo a la pantalla segons les seves pròpies idees, les quals comportaven fer-ho en un estudi i amb mitjans adients. La història podria semblar-nos delirant si no entrem en el joc de màscares que ens proposa i no ens endinsem en aquesta visió romàntica de la venjança, al més pur estil de les obres del XVIII, en una mena d’anacronisme que no defuig lectures més actuals sobre la situació de la dona o l’entorn dels mites ancestrals sobre l’honor i el llinatge.

La pel·lícula, i ens van explicar que de fet tota l’obra de la directora, juga amb una teatralitat evident i intencionada, acompanyada d’un so extraordinari a càrrec de Joaquim Pinto, col·laborador habitual d’Azevedo. També es compta amb narrador, amb una veu en off, i precisament la gràcia del conjunt rau en aquest virtuosisme que pot semblar artificial, exagerat, pictòric, amb un preponderància dels colors càlids, sobretot dels vermells. És una d’aquestes pel·lícules que has d’anar a veure mentalitzat de gaudir d’alguna cosa diferent, que ens remet inevitablement al mestre Oliveira però també a Bergman i a d’altres mites del passat.

A vingança d’uma mulher és una pel·lícula on tots els detalls compten, el vestuari, per exemple, o el tractament dels personatges per part de la directora, que defuig els primers plans en tot moment i fa que no ens mirin mai de forma directa. Les mirades dels protagonistes es perden en una buidor inaccessible, en la seva solitud, el seu avorriment o el seu odi, en el cas d’aquesta dona inquietant i fatalment condemnada a una mort lenta i assumida. Tota una experiència, vaja.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES