John Banville (Wexford, Irlanda, 1945) sempre diu que li agrada venir a Espanya perquè aquí li fan preguntes complicades que el fan pensar. De totes les seves visites, la més important va ser quan va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres 2014, de moment el guardó que més agraeix, tot i que ha rebut d’altres grossos, com el Booker. Banville signa com a Banville, però també com a Benjamin Black quan publica novel·la negra, una literatura que afirma escriure amb més facilitat, ja que amb Banville és víctima del seu perfeccionisme. Acaba de publicar La guitarra blava (Bromera/Alfaguara), protagonitzada per Oliver Orme, un pintor en hores baixes a qui la seva musa l’ha abandonat. És també un lladre que roba pel plaer eròtic d’apoderar-se de les pertinences dels altres, com la irresistible Polly, la dona del seu amic Marcus. Quan aquest fet surt a la llum, Oliver es reclou a la seva llar de la infantesa tractant de fugir de tot emprenent així un viatge que l’obliga a enfrontar-se a ell mateix.
A La guitarra blava parla de com guanyen valor les coses quan les perdem o són robades. La tragèdia és necessària per recordar la bellesa que tenim en la vida?
Tragèdia és una paraula que a mi em causa molta dificultat. En la meva vida jo he passat moltes penes, moments complicats, però no sé si han estat tràgics, no almenys en el sentit grec de la paraula. L’art podria fer aquesta funció que esmentes. El protagonista de La guitarra blava roba per la càrrega eròtica que li aporta però també perquè dóna una segona vida a allò que roba, objectes abandonats durant anys. I això és el que fa l’art, et fa mirar el món que hem donat per entès i ens el fa qüestionar. L’art ens il·lumina el món d’una manera diferent. Un artista pot agafar qualsevol objecte trivial del carrer i donar-li un nou aire, una immediatesa. Amb el temps, les coses perden la seva brillantor i l’art atorga una pàtina de vida a allò que és ordinari.
El gran robatori del llibre és quan Oliver Orme li roba la dona al seu amic Marcus. Parlant de sentit grec, el seu llibre no és una mica el rapte d’Helena?
El rapte d’Helena? El meu llibre? No ho havia pensat, però ara que ho dius, sí. Potser sí que ho és i no me n’havia adonat. Per això m’agrada venir a Espanya, perquè em feu pensar.
A vostè sempre li ha preocupat el llenguatge. Potser més, fins i tot, que els arguments dels seus llibres?
A mi m’han dit alguna vegada que els meus llibres no tenen argument, però jo em pregunto: i quin és l’argument de la vida? No tenim un argument, senzillament vivim, anem avançant, ens movem per un camí tràgic o agradable. I l’art ha de reflectir això. Una altra cosa és el que faig com a Benjamin Black, perquè és novel·la negra, i allà sí que hi ha d’haver una trama, un assassinat, una resolució. Però el procés d’escriptura és totalment diferent.
És vostè un autor obsessiu?
Per fer art has de ser obsessiu i perfeccionista. El perfeccionisme és destructiu i constructiu alhora. Pot portar-te a pensar que tot el que fas està malament i potser per això vaig crear Benjamin Black, per poder escriure de manera ràpida i fàcil, sense preocupar-me si la frase era millorable o no, amb ell tot flueix més fàcilment i, en canvi, com a Banville sóc una serp que s’arrossega per cada pàgina, deixant-hi la baba. Però no sé si m’agrada tenir al voltant aquests dos bessons obscurs, el Banville i el Black.
Segur que té un preferit…
Cap dels dos sóc jo, perquè quan m’aparto del meu escriptori, ja no existeix Banville ni Black, la persona que escriu les meves obres no sóc jo. Per a mi és un misteri la persona que escriu els meus llibres, i no és que vulgui ser místic o transcendental. Vull dir que no sóc diferent de qualsevol ésser humà quan deixo d’escriure. L’artista té el privilegi de viure en un món en el qual pots somiar despert.
El protagonista de La guitarra blava és un artista en hores baixes que necessita fugir i es reclou en la seva llar d’infantesa. Quan sentim el pes de la trivialitat quotidiana, tendim a recórrer a la nostra infància o joventut perquè són èpoques en les quals ens sentíem segurs, lliure de les angoixes del present?
Jo no crec que ni la vida ni el món siguin trivials o banals, però sí és cert que estem condemnats a avorrir-nos de tant en tant. El món està ple de significat i de llum i som nosaltres els que perdem de vista aquesta llum. Torno al mateix: l’art ens pot fer recuperar aquesta llum. I sobre això de tornar al passat, jo em pregunto a quin passat ens referim: ahir, la setmana passada, fa vint anys, quan érem nens? Per què el passat té aquesta lluminositat que no té el present? En el seu moment, recordem, que el passat era present i també podia ser avorrit a vegades. Jo recordo moments del passat, moments puntuals, que em fan vibrar, i no sabria explicar per què.
Anaïs Nin deia que no veiem les coses com són, sinó com som nosaltres.
La gran dificultat de l’artista, especialment del novel·lista, és que vivim en una il·lusió, vivim imaginant que mai no morirem, però ho hem de fer així. De la mateixa manera que ens enamorem pensant que sempre estarem enamorats de la mateixa persona, encara que una part de la nostra ment sap que això no és així. Com ha de representar l’artista el món en el que tothom hi viu? Com fas que el que expliques sigui cert, autèntic? Vivim tots vides autèntiques? Llavors com s’ho pot manegar l’artista? Això és el que jo intento fer, a mi no m’interessa el que la gent fa, sinó el que la gent és. Em qüestiono què és ser en aquest món en el que ens ha tocat viure, sóc prou vell per poder permetre-m’ho.
És ambiciós…
En l’únic llibre en el qual he parlat amb la meva pròpia veu ha estat en El llibre de l’evidència, on el personatge sempre deia que no s’acostumava a ser d’aquesta terra i especula sobre les persones que hem anat a parar a aquest planeta. Jo miro el cel i sento que és un miracle, que és l’infinit, és d’un blau preciós i a vegades et deixa anar una tempesta. També és bonic de nit i mai m’hi acostumaré. Per això intento pintar i escriure, perquè intento resoldre el misteri irresoluble de per què som aquí.
Posant-hi imaginació?
El protagonista intenta enfrontar-se a la realitat, cosa gens fàcil. És millor viure en la fantasia, la vida no seria possible sense fantasia i il·lusió. De tots els mostres que he creat, el protagonista de La guitarra blava és segurament el més monstruós i segurament també el més honest. Jo l’admiro, és una persona horrible com ho sóc jo, però tots som monstruosos en el nostre egoisme. Però els fets són difícils d’encarar, i ens hem d’inventar l’amor, l’art. Nietzsche diu que tenim l’art per protegir-nos de la veritat. Si en aquest instant fóssim conscients de tot el patiment que hi ha al món, això ens destruiria. Quan jo era adolescent, a Irlanda, morint-me per tenir sexe, a vegades anava pel carrer i pensava quanta gent estaria tenint un orgasme en aquell moment. Si hagués tingut la resposta, la intensitat m’hauria superat.
L’amor implica egoisme?
Tot amor és egoista, però la contradicció és que en l’amor a un mateix hi podem incorporar altres persones. Quan t’enamores, assenyales una persona concreta entre tota la multitud, que la converteixes en el teu déu o la teva deessa, però quan mires als ulls d’ell o ella, en el fons el que veus és a tu mateix, és el teu reflex. Si has trobat a la teva deessa és perquè tu també et sents un déu. Però això és meravellós, perquè la persona que t’estima pensa de la mateixa manera. Els déus són igual d’egoistes i egòlatres que nosaltres, només que estan més amunt.
Encara que separi el John Banville escriptor del John Banville persona, em pot dir en quin llibre hi ha més monstres personals seus?
Jo no hi sóc als meus llibres, perquè jo no existeixo. La televisió nacional irlandesa em va fer una entrevista on em preguntava qui era John Banville i jo vaig contestar que no hi ha cap John Banville. La persona que escriu aquests llibres deixa d’existir quan s’aparta de l’escriptori, John Banville és un misteri per a mi com ho és per a vosaltres.
No té cap idea de qui és John Banville?
Jo separo absolutament la meva vida privada de la literatura. Intento allunyar-me tot el que puc dels meus llibres. Els autors joves volen expressar-se a través dels seus llibres, però això és un error, a menys que ho fassis d’una manera molt circumstancial. Kafka deia que l’artista és aquell que no té res a dir. Em tatuaré aquest aforisme al braç. Jo no tinc res a dir, no tinc missatge. Puc presentar un testimoni, el testimoni d’una persona que ha estat viva en aquest món, en aquest parpelleig de la història. Però no ens equivoquem, no pensem que l’artista té grans coses a dir sobre el món, però sí té molt a testimoniar.
El John Banville autor es bloqueja alguna vegada?
No, tinc massa feina com per bloquejar-me. No tinc temps per bloquejar-me, encara que el llenguatge té moltes dificultats, és el mitjà més traïdor que hi pot haver, perquè sempre vol parlar per si sol.
A l’hora de reflectir la realitat, de quina manera podem ser més tramposos: a través de l’art, el llenguatge o la memòria?
L’art és la gran trampa, la trampa més gloriosa. La vida no té res a veure amb l’art, no recordem quan vam néixer, no hem experimentat la mort. Tot el que tenim és un gran embolic sense forma. L’art dóna forma a aquest caos, el poleix, l’envernissa i el converteix en quelcom coherent. Si us plau, prou de preguntes complicades!
Vale! A La guitarra blava, el protagonista desapareix del mapa perquè necessita ser trobat. Totes les persones actuem així? Sempre que volem deixar-ho tot i tocar el dos és perquè volem que algú ens trobi?
Ah… Bona pregunta… Et sap greu si m’ho penso i et responc demà?
Mmmm…
Suposo que en certa manera tens raó, el protagonista està perdut, no es troba a si mateix i necessita que algú ho faci per ell… Pensa que estaré despert tota la nit pensant com t’havia d’haver respost aquesta pregunta i quan torni a Barcelona a promocionar el meu proper llibre, crec que te la podré respondre, però no n’estic segur.
Es veu guanyant el Premi Nobel?
No puc dir res sobre això. Et diré que el millor guardó que he rebut ha estat el Premi Príncep d’Astúries. El dia que vaig anar a recollir-lo, va ser una grandíssima experiència. Només tinc una queixa, i és que quan entres al palau on s’entreguen els premis, hi ha molts paons campant per la catifa i no vaig poder fer-me una foto amb un d’ells.
