Cristiano Ogrisi. Roma
Dels personatges dels controvertits llibres de Patricia Highsmith van néixer pel·lícules d’Alfred Hitchcock, René Clément, Anthony Minghella, Wim Wenders i Liliana Cavani. Les seves obres, entre el thriller, el suspens i el drama, són riques en temàtiques complexes, moltes vegades incòmodes i sempre avançades al seu temps. I aquest és precisament el tema del llibre El preu de la sal, datat el 1952, del qual neix Carol, pel·lícula dirigida per Todd Haynes. La novel·la acaba de ser reeditada amb el mateix títol del film per Anagrama en castellà i L’Avenç en català.
Ambientada al Nova York dels anys 50, explica la història de dues dones molt diferents però abrumades totes dues per la passió: Carol és una dona benestant i atractiva atrapada en un matrimoni sense amor; Therese és una fotògrafa en la vintena que, però, treballa com empleada en uns grans magatzems a Manhattan, somiant una vida molt més gratificant. La seva primera trobada fortuïta les transportarà a una relació intensa, difícil i sincera, però de sabors amargs, no oblidem que als anys 50 l’homosexualitat no encaixava en la moral de la societat americana, tan predisposada a etiquetar i jutjar qualsevol impuls de qualsevol persona que s’aparti una mica de la presumpta normalitat. Todd Haynes, director de pel·lícules de culte com Velvet Goldmine i Lejos del cielo, afronta la bellesa del guió de Phyllis Nagy amb gran delicadesa, suggerint més que no pas evidenciant, ja que els sentiments i els estats d’ànims de les dues dones es mostra només amb les seves mirades. Tantes coses voldrien dir i tan poc poden demostrar.
La finestra com a punt d’observació i com a límit
Carol és un drama que fa de l’interior i de la interioritat el seu component més evident. Haynes amaga les seves dones darrere dels vidres entelats dels cotxes, a través dels quals observen la realitat –gairebé sempre plujosa i trist quan són a la ciutat impossibilitades de viure el seu desig–, allò que la societat està disposada a acceptar i, en conseqüència, allò que elles no poden tenir. Les emocions de Carol i Therese no són verbalitzades, però es poden veure en els seus rostres, els seus desitjos són tan secrets que no sempre poden ser desxifrats. Aquesta sensació d’esgotament físic i emocional ve accentuada per enquadraments desequilibrats, plens d’espais buits, amb les protagonistes clavades a una porta, en un angle de la pantalla, darrere d’una reixa: Haynes crea una autèntica presó virtual, que és la condició de les dones homosexuals en la primera meitat del segle XX.
Les dones de Haynes estan atrapades, turmentades, no pertanyen a l’època que els hi ha tocat viure i precisament per això necessiten fugir d’aquests espais predefinits, la gran casa de Carol i el modest apartament de Therese, per poder ser elles mateixes. I és aquí on la direcció de Haynes experimenta canvis i els plànols s’equilibren. La transgressió dels espais habituals dels personatges femenins fa elevar la seva alegria, però també les apropa a l’infern, per tant la felicitat completa no és concedida: les dues estaran obligades a prendre importants decisions. Aquí Haynes insereix gestos recurrents en la seva filmografia, com la mà sobre l’espatlla. Aquella que Cathy posa a l’espatlla de Raymond a Lejos del cielo, la que Carol posa delicadament però fermament a l’espatlla de Therese, que tanca els ulls. Un instant que és una declaració en un món d’aparences.
La banda sonora de Carter Burwell (compositor de confiança dels germans Coen), de clara influència philipglassiana, s’apropa al minimalisme, gairebé a voler fer impersonal cada personatge femení amb una categoria de sons que van guanyant força a mesura que avança la narrativa, deixant l’espectador amb un poderós sentit de la seducció i la melancolia. Cate Blanchett i Rooney Mara eleven aquesta pel·lícula a una autèntica perla, les seves interpretacions són d’un nivell superior, són subtils, estan construïdes restant emocions a la boca i sumar-les a les mirades. Colpidor!
A Haynes no l’interessa un relat de la condició de les dones homosexuals al segle XX, sinó que l’interessa mostrar un amor difícil, que enfronta l’interioritat i l’exterioritat, un amor que està disposat a sacrificar-ho tot excepte a si mateix, un amor que esdevé una liberació. Una obra d’art.
