Vida quotidiana i mort en temps dels romans

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

En una època en què sembla que el món editorial, sobretot pel que fa a les empreses mitjanes i petites, es troba en dificultats, ens ensopeguem de tant en tant amb petits miracles que mostren el coratge d’algunes persones relacionades amb el món de la cultura. Per un d’aquests estranys miracles trobem un llibre com aquest, en el qual Mònica Miró recull cinquanta epitafis romans i els posa a l’abast dels lectors per primera vegada. No és gens estrany que Perennia (Godall Edicions) s’hagi inclòs en una col·lecció dedicada a la poesia, “Cadup”, ja que aquest volum inclassificable és poesia en estat pur tot i que sigui també moltes més coses.

Perennia ens acosta al món romà a través de la vida quotidiana, dels sentiments a l’entorn de la mort, una mort que sovint s’enduia moltes persones en la infantesa i la primera joventut, cosa que no evitava ni el dol ni la tristor ni que el seu record no anés acompanya d’una tendresa que ens fa molt propera aquella gent del passat. L’edició és bilingüe, un goig  pels qui hem tingut la sort de poder estudiar poc o molt llatí però també, fins i tot, per aquells que no l’han estudiat mai ja que no és tan difícil recórrer a la versió original amb una bona traducció catalana al costat.

Llàstima que s’hagi perdut el gust pels epitafis, seria molt bonic que poguéssim visitar els cementiris i llegir recordatoris i poemes com aquests, alguna cosa es troba però poca i això que l’epitafi va ser relativament habitual en altres èpoques. Molt interessant i imprescindible és el pròleg que l’autora inclou en el llibre amb el títol Mots de pedra erigits contra el temps. El temps se’ns emporta i de nosaltres en resta poca cosa però les paraules, en ocasions, són tossudes i ens sobreviuen d’alguna manera.

Aquest és un llibre per tenir i rellegir encara que en un primer moment ens l’empassem d’una tirada. Mònica Miró (Barcelona, 1969) és una persona inclassificable, d’una cultura diversa i polièdrica, ben bé una sàvia del Renaixement, posats a comparar. Llicenciada en Filosofia Clàssica i Romànica, màster en Història de les Religions i moltíssimes coses més que pot comprovar qui espigoli una mica per la xarxa. Jo diria que també és una gran poeta, en un sentit ampli i profund. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora de llatí, fa ja vint anys, a la UOC, aleshores una universitat que tot just s’estrenava.

Perennia ha tingut molt bona acollida i ha estat valorat i lloat per molts periodistes culturals però també per estudiants, narradors i poetes i no és estrany que sigui així. Avui, quan sembla que les Humanitats van de baixa i que l’interès pel món clàssic es troba en quart minvant aquests llibres ens sorprenen quan ens adonem del ressò que arriben a tenir i del goig amb el qual són acollits per part de persones ben diverses. I és que els homes i les dones ens continuem preguntant el mateix de sempre, preguntes que es recullen en un dels textos inclosos: Per què existim? Per què parlem? Què és, al capdavall, la nostra vida? I les preguntes, més que no pas les respostes, ens agermanen al llarg dels segles i ens fan humans i fins i tot, ai, civilitzats.