Un passeig per la condició humana

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Nuestra hermana pequeña és el títol amb el qual ens ha arribat aquesta pel·lícula que té el seu origen en una novel·la gràfica japonesa, Umimachi Diary, l’autora de la qual és Akimi Yoshida. El director és Hirokazu Koreeda, del qual ja ens n’havien arribat un parell de pel·lícules anteriors que també giraven entorn del tema familiar, de les pèrdues i les superacions. Koreeda és un director que beu de moltes fonts però, sobretot, del cinema de prestigi del seu país i de directors que ja són mites, com Yasujiro Ozu. No és la primera vegada que el director s’inspira en una novel·la gràfica japonesa, per cert.

Nuestra hermana pequeña ens explica la vida familiar de tres germanes joves les quals, en assabentar-se de la mort del pare i assistir al funeral, coneixen una germana adolescent amb la qual no havien tingut cap relació i que anirà a viure amb elles. Les circumstàncies familiars se’ns van desvetllant de forma lenta i puntual, amb petits detalls i comentaris breus sense que se’ns mostrin a fons, cosa que pot desconcertar, potser perquè el món cultural que se’ns presenta ens resulta, encara, en molts aspectes, força llunyà. Més enllà de les germanes trobem a la pel·lícula tot un mosaic de personatges dels quals en sabrem poca cosa però n’arribarem a intuir unes quantes: la tia-àvia, la mare absent, el pare mort, les altres dues dones del pare, el company d’escola de la petita, la mestressa d’un restaurant que sembla haver tingut molta relació amb les germanes, l’àvia recordada, que va tenir cura de les tres grans, el metge casat que té relació amb la més gran…

Nuestra hermana pequeña té elements que ens evoquen l’univers de Txékhov, pel qual també suren un munt de petits detalls inquietants mentre l’anècdota central sembla tot sovint minimalista i anodina, si és que existeix. És aquesta una pel·lícula adient per a la primavera: el temps passa sense fer soroll, els arbres floreixen i donen fruit, les quatre germanes, cadascuna a la seva manera, fan la seva vida i ensopeguen amb els paranys habituals però tot flueix com l’aigua d’un riu tranquil. No és fàcil per a nosaltres entendre la manca de contacte físic dels personatges, que ens pot confondre i que podem percebre com a fredor però en canvi resulta admirable que amb gestos gairebé imperceptibles i mirades expressives és puguin dir tantes coses i tan a fons. Molts fragments de la pel·lícula ens expliquen molt més de la cultura japonesa que tants manuals turístics com s’editen aquí i allà. M’admira la naturalitat amb la qual s’entoma la tradició, el respecte i el culte als difunts, aquestes breus benediccions de taula, la joia de posar-se els quimonos per anar a veure uns focs artificials i l’ús no contestat dels uniformes escolars mentre, per altra banda, es juguen partits de futbol a escola on nois i noies comparteixen els equips sense problemes.

Més enllà dels detalls i de la possible impaciència amb la qual podem contemplar una història sense nucli central i sense desenllaç, que es podria allargar molt més o que podria acabar en qualsevol altre moment de les dues hores de durada les quals, per cert, en cap moment es fan pesades, Nuestra hermana pequeña és molt més que una història. És un passeig per la condició humana assumida amb naturalitat. Així són les coses i no s’hi pot fer més, res no és culpa de ningú o tot és culpa de tothom, els bons moments són els aparentment més senzills, lligats a coses com ara la florida dels arbres, la visió d’un paisatge que a nosaltres ens pot resultar gairebé familiar per la semblança amb molts dels nostres, el tast de menges que ens recorden coses o ens en descobreixen de noves, els moments d’amistat o d’amor puntual al qual no li fa falta mostrar escenes excessivament íntimes ni generar tensions excessives.