Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Amb La força del vent Marta Magrinyà (Reus, 1969) torna a passejar-nos per la ciutat de Reus, en aquest cas a finals dels anys cinquanta, un temps de canvis i en el qual les ferides de la guerra començaven a tancar-se tot i que no pas del tot. Una primera lectura de la novel·la en pot oferir una interpretació simplista, és tracta d’una història provinciana, amb elements romàntics i d’intriga, relacionats sovint amb misteris familiars del passat. Però La força del vent (Cossetània) és molt més que això i en ella hi trobem un gran ventall de temes: les misèries de la vida en els nuclis de població importants però que no arriben a ser grans ciutats, les dificultats d’una economia lligada a la producció local però que encara no ha bandejat les servituds autàrquiques, el xoc entre mentalitats obertes i d’altres ancorades a un passat ranci i immobilista.
I, sobretot, hi trobem la situació de servitud de la dona, malgrat que els homes siguin també, d’alguna manera, víctimes del context. La força del vent ens ajuda a comprendre situacions actuals que es donen avui en països més endarrerits i que sembla que no ens toquen de prop. La novel·la es mou en contextos familiars, ens fa conèixer un munt de personatges que es relacionen entre ells i que en poques ocasions són d’una peça, sinó víctimes de la situació i de l’educació, febles, incapaços de reaccionar o de comunicar-se, lligats a uns costums arnats i a una manca de perspectives. Però també trobem persones que intenten canviar la seva realitat, subsistir amb dignitat, prendre decisions, conservar parcel·les de llibertat personal, aquesta bona gent d’arreu del món a la qual l’autora dedica el llibre, allunyada de les referències dels mitjans de comunicació, que més aviat fomenten una mena de por als altres i magnifiquen els riscos inevitables que la vida ens presenta. No és fàcil fugir però tampoc és fàcil quedar-se i això ho comprendrà molt bé la protagonista quan es trobi davant de la necessitat de triar.
Aquesta és la cinquena publicació de l’autora i tot i que les anteriors eren remarcables aquí s’hi percep una impagable maduresa assolida amb la pràctica i els anys. La gent que coneix Reus hi trobarà una evocació acurada de la seva ciutat, una ciutat amb elements suficients per a convertir-se en matèria literària. Però seria un error pensar que es tracta d’una novel·la per a reusencs o gent de la comarca, els elements locals passen a universals a través de la literatura amb ambició, com és el cas.
Marta Magrinyà.
La novel·la compta amb elements amables, recorre a les casualitats i els imprevistos i en aquest sentit juga una mica amb els lectors, però és d’agrair que no carregui les tintes en els elements ombrívols i que resulti lluminosa i ens porti a un desenllaç que la connecta amb un gènere que avui no vol admetre les etiquetes, el romàntic. Alguns aspectes de les situacions m’han recordat les famoses novel·les populars de Folch i Torras, actualitzades i alliberades dels elements morals de l’època. I això ho escric com a lloança ja que aquell gènere ha estat bescantat i gairebé oblidat quan va tenir un pes important en l’educació sentimental de les classes populars. L’amistat entre noies, la maledicència, el món del treball femení, l’amor entre persones molt diferents, fins i tot aquest final gairebé de rondalla ens fan pensar en alguns d’aquells llibres en els quals els bons obtenien el seu premi i els dolents fins i tot tenien noves oportunitats.
Mentre la novel·la negra gaudeix d’un èxit estrany que fa que es publiquin coses lamentables amb l’etiqueta corresponent, el gènere romàntic sembla desaparegut però el fet és que existeix i gaudeix de bona salut, tant en el camp de les traduccions d’autors estrangers com en la novel·la castellana, a l’estil d’El tiempo entre costuras tot i que s’evitin acuradament les referències excessives que les identifiquin com a novel·les de gènere. Sembla que per tal que una narració sigui considerada acceptable ha d’acabar malament o ensopegar-se amb escenes de violència i sang i fetge. Magrinyà ens explica també fets tristos i violents del passat però de forma elegant i sense burxar en les ferides, el mateix que és també moderada en les descripcions amoroses, les quals, en moltes novel·les de present, en cercar realisme cauen sovint en una mena d’aspre grolleria que les perjudica.
Aquesta mesura en tot beneficia el conjunt d’una història que té la durada precisa i necessària, ja que avui també hi ha una mena de tirada a l’excés de pàgines, i mostra l’evolució literària d’una autora que ja va cridar l’atenció en els llibres anteriors, amb un estil personal, detallista, que no defuig les descripcions acurades i que explica molt bé les contradiccions d’uns personatges que ens són molt propers però que podrien trobar-se en una novel·la de qualsevol altre indret. El cinema i la televisió haurien de parar atenció a aquest llibre ja que tindria moltes possibilitats d’èxit si es convertís en pel·lícula i es fes, això sí, amb recursos, dignitat i grapa.
