Manel Haro / @manelhc
L’escriptor de New Hampshire John Irving (1942), reconegut per obres com Una dona difícil, El món segons Garp o Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (que es va adaptar al cinema amb el títol de Las normas de la casa de la sidra) ha passat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per presentar la seva darrera novel·la, L’Avinguda dels Misteris (Edicions 62/Tusquets). Irving és un home d’idees clares, parla sense embuts i sempre fent gala del seu bon sentit de l’humor. Durant el diàleg que va mantenir amb el periodista Enric González, dintre de la programació continuada de Kosmopolis, va parlar de la seva obra, la seva vida i el seu pensament respecte a temes d’actualitat com són les eleccions a la presidència dels Estats Units.
El protagonista de L’Avinguda dels Misteris és Juan Diego, un reconegut escriptor mexicà de 54 anys, resident a Iowa, que viatja a Filipines per parlar de les seves novel·les. Aquest viatge farà que recuperi la memòria de la seva infància, quan era un dels anomenats nens de l’abocador, mirant de sobreviure fent selecció de les escombraries, ja que –com va explicar l’autor- “el protagonista veu el Mèxic de quan era nen a Filipinas”. En aquell passat té un pes important la seva germana petita, Lupe, qui deia ser capaç de predir el futur dels dos i llegir la ment de la gent. Fills d’una prostituta, els dos van sortir endavant gràcies a la protecció d’un dels caps de l’abocador, un devot de la verge Maria. Irving va explicar que li ha estat donant voltes a aquesta història durant vint anys, ja que en principi era un guió cinematogràfic sobre uns nens que treballaven en un circ a la Índia: “Vaig estar set anys intentant filmar la pel·lícula a la Índia amb el director Martin Bell, amic meu, però el govern no ens permetia fer-ho, així que vam buscar altres localitzacions i vam acabar a Mèxic”.
A Mèxic va arribar el 1997, amb la intenció de veure infants treballant en un circ, però va acabar visitant un abocador a Oaxaca. Va tornar al país centreamericà diverses vegades amb la idea del circ i de rodar una pel·lícula, fins que va veure que els trucs que es feien eren molt rudimentaris: “tenien uns lleons, drogats al màxim, i el truc consistia a deixar-los fora de la gàbia sense que hi hagués cap barrera entre l’escenari i el públic, format per nens que mentre veien l’espectacle, menjaven crispetes”. En aquell viatge, la història va agafar un altra caire: “vaig dir-li al Martin Bell que si aquella història, enlloc d’una pel·lícula, fos una novel·la i la traslladés quaranta anys en el temps, funcionaria”. I així va ser com va començar a sorgir L’Avinguda dels Misteris i tot aquesta feina prèvia va permetre també que la novel·la tingués un caràcter cinematogràfic: “vaig escriure la història de la infància per una banda i la de la maduresa per l’altra, llavors vaig començar a retallar i fer el muntatge, incloent flashbacks i pensant en les imatges que vaig veure a Mèxic i Filipines, tal com si estigués fent una pel·lícula”.
Irving ha volgut reflectir en la seva novel·la la “presència aclaparadora de l’església catòlica en la societat, on hi ha una competència espectacular entre diverses verges, com la verge María o la de Guadalupe, per atreure creients” i com el fet de què la fe tingui tanta importància fa que la gent cregui en els miracles: “l’experiència de la creença fa que els joves considerin possible els miracles i aquest és un tema que volia que impregnés els meus personatges”. L’autor va comentar que la seva obra està plena d’obsessions i una d’elles és precisament tot el que afecta als infants. Va afegir que escull els temes que d’alguna manera li regiren l’estómac: “un tema és aquell que et desperta a les quatre de la matinada” i va confessar que necessita que els seus temes reposin molt de temps per decidir “si les coses eren realment tan terribles o només semblaven que eren terribles”. Sobre aquest aspecte va concloure: “només si després de què passi temps segueixo sentint ràbia, puc escriure sobre un tema”.
Una de les seves novel·les més conegudes, El món segons Garp, està sent adaptada per ell mateix en una sèrie de cinc capítols de 55 minuts cadascun per al canal HBO, un fet que el podria ajudar –va comentar- a adaptar altres de les seves novel·les. Sobre El món segons Garp, Irving va compartir que la va escriure pensant, “equivocadament”, que les discriminacions sexuals estaven superades: “em vaig quedar tan decebut amb el moviment d’alliberament sexual, que vaig decidir escriure la novel·la, quina revolució sexual era aquella que permetia que es perseguissin les minories”. Un fet semblant li va passar amb Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra, novel·la que li va suposar un Oscar com a Millor Guió Adaptat per a la pel·lícula Las normas de la casa de la sidra: “la vaig escriure pensant que el tema de l’avortament ja estava fora de discussió, però veig que aquesta guerra continua molt viva”.
Irving, pare de tres fills i avi de quatre néts, no va evitar la pregunta d’Enric González referent a les eleccions nord-americanes: “Donald Trump ha guanyat contra els candidats republicans més fluixos que hi ha hagut mai en unes primàries, ell és un home vulgar, un empresari corrupte, i seria un mal president, però seria el menys dolent dels republicans, millor ell que Ted Cruz, un evangelista catòlic”. Sobre els demòcrates va dir que Bernie Sanders és un candidat per a demòcrates liberals que busca sempre solucions simples i va afegir que ni ell ni Trump arribarien a la presidència, cosa que situaria Hillary Clinton a la Casa Blanca en el proper mandat.
