Blue Jeans és el pseudònim de l’escriptor de narrativa juvenil Francisco de Paula Fernández (Sevilla, 1976). Va escollir aquest sobrenom perquè li va agradar com sonava el títol d’una cançó homònima del grup Sqeezer i perquè considerava que el seu nom real no era gaire comercial. L’autor és un fenomen de vendes i veu com el seus lectors i seguidors a les xarxes socials van en augment. Va publicar el seu primer llibre el 2009, Canciones para Paula (Everest), després de començar a escriure els primers capítols a Internet. Ara publica el seu desè llibre, Tan senzill com fer-te un petó (Columna/Planeta), segona part d’una trilogia que va començar amb Tan senzill com tuitejar t’estimo (Columna/Planeta). A les seves novel·les apareixen temes universals com l’amor, la incomprensió, l’amistat, la família o la sexualitat i també d’altres com . El 2013 va guanyar el Premio Cervantes Chico i el 2014 es va estrenar la pel·lícula El club de los incomprendidos, basada en una novel·la seva.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Acabes de publicar Tan senzill com fer-te un petó, el teu desè llibre. És més fàcil escriure el desè que el primer?
No et pensis, la pressió és cada cop més gran i prové de més llocs. Està l’exigència dels lectors, que quan acaben un llibre, ja t’estan preguntant quan arribarà un altre; l’exigència de l’editorial, que et marca uns terminis i els has de complir; i l’autoexigència personal, perquè cada llibre és un nou repte i em suposa més hores. Tot això s’ha de gestionar i és pressió.
T’agrada l’etiqueta de “literatura juvenil” per a la teva obra, encara que tinguis lectors adults?
Sí, molt còmode, jo escric literatura juvenil. A més, en algun lloc de la llibreria s’han de col·locar els llibres. Això no treu que, com tu dius, pugui tenir lectors adults i aquest també és un repte, perquè tenir lectors de dotze o tretze anys i lectors de vint-i-cinc o vint-i-sis anys, fa que augmenti el grau de dificultat. Quan escrius, no et pots quedar curt, perquè això podria avorrir als més adults, però tampoc et pots passar, perquè potser els més joves no t’entenen. És molt complicat trobar l’equilibri, tenint en compte sempre que la majoria dels lectors són joves. Sí que reconec que no m’agrada l’etiqueta de “juvenil romàntica”, perquè crec que no s’adapta al que jo escric.
A banda d’escriure, respons les peticions i preguntes que et fan els lectors a través de les xarxes socials i no són poques. Has de ser escriptor durant tot el dia excepte quan dorms?
Fins i tot quan dormo, perquè mentre estic dormint m’arriben missatges de lectors d’Amèrica Llatina, que tenen un altre horari. Només quan estic de viatge desconnecto realment, però si estic treballant, vol dir dedicació completa: respondre correus, anar a presentacions i signatures de llibres, preparar noves novel·les, atendre les xarxes socials, fer xerrades…
I tot això ho genera la literatura!
Sí, a vegades em demanen fotos pel carrer o m’escriu una mare que vol que feliciti l’aniversari a la seva filla o algun lector que vol que faci un vídeo per a alguna altra persona. I quan es publica un llibre, hi ha una ruta promocional molt important, ara, per exemple, tinc 22 signatures en poc més de trenta dies i cada signatura són hores. Això implica una gran exigència i acabo exhaust.
Llavors podem dir que ets un dels súper cracks d’aquesta lliga!
Que va, jo no em sento un crack! Però sí que tinc un equip de campionat, que hi dedica moltes hores i amb un tracte humà extraordinari. Planeta m’exigeix moltíssim, però jo també exigeixo molt a Planeta i en aquesta exigència compartida ens entenem de meravella. En aquest sentit em sento un privilegiat perquè, a més, viure de la literatura és complicat i jo ho puc fer. Agraeixo molt tot el que em passa i per això m’agrada compartir aquesta aventura amb mi que la vulgui compartir amb mi.
Per exemple, amb els lectors, als quals impliques sempre quan escrius una nova novel·la…
Exacte, aquesta aventura és meva i dels lectors. Jo vaig publicar el meu primer llibre, Canciones para Paula, gràcies als nois i noies que em llegien a la xarxa i que em van animar a provar sort amb una editorial. Mai hagués dit que em passaria tot el que m’ha passat des de llavors. A més, els lectors sempre m’ajuden quan tinc dubtes o necessito actualitzar-me en algun tema. Ells em donen idees i són una bona manera de documentar-me. Al mateix temps, jo haig de correspondre’ls, i intento ajudar-los sempre que puc.
I passa a vegades que els lectors et consideren alguna cosa més que un escriptor?
Em consideren una persona propera i això suposo que els genera confiança. M’escriuen sovint per compartir amb mi els seus estats d’ànim o si tenen problemes relacionats amb la bulímia o si s’adonen que són homosexuals, però no saben com dir-ho. Jo no sóc psicòleg ni ho pretenc ser, però sí que puc intentar animar-los, ja sigui escrivint llibres o responent-los a través de les xarxes.
Alguns d’aquests temes que reflecteixes en els teus llibres, com l’anorèxia, la identitat sexual o el bullying, apareixen sovint als mitjans de comunicació, però malauradament només quan hi ha hagut una tragèdia. El fet que t’escriguin a tu els lectors et fa pensar que falten canals per ajudar als joves?
Suposo que sí que hi ha canals, però el problema és que molts joves estan preocupats i tenen por. En el segle XXI els joves encara tenen por a expressar el que senten i s’ho van quedant tot dintre fins que no poden més i esclaten. Si parlem de llibres, per exemple, cada cop n’hi ha més que tracten aquests temes, i la literatura juvenil és un d’aquests casos.
Un altre tema dels teus llibres és la incomprensió, un estat d’ànim que ens ha afectat a tots sent adolescents. Quan ens fem adults, ens sentim més compresos o és que ja no ens importa la incomprensió?
Crec que tenim tantes coses a fer que no ens aturem a pensar massa. Tenim feina, nens, parella, una hipoteca i no perdem gaire temps a menjar-nos el cap, ara bé, quan ho fem, en el fons ens adonem de què tots soms uns incompresos. La diferència amb l’adolescència és que ja estàs acostumat a aquest sentiment i no li dónes tanta importància.
Els lectors de literatura juvenil es renoven, es conserven, es perden…?
Hi ha de tot, jo encara conservo lectors de Canciones para Paula, però també hi ha molts que ara llegeixen altres autors. És natural que no t’interessin les mateixes coses amb vint-i-cinc anys que amb disset. O a vegades sí. També em trobo amb nous lectors que comencen a llegir-me amb aquest darrer llibre, Tan senzill com fer-te un petó. Sí que noto que el gruix de lectors va creixent i que quan vaig a una escola, per exemple, més o menys la majoria coneix algun dels meus llibres. De totes maneres, no és res que em preocupi, jo em dedico a fer allò que m’agrada que, com et deia, és una gran sort.
Les editorials cada cop es fixen més en els fenòmens sorgits de les xarxes i ràpidament proposen llibres a joves que tenen molts seguidors a Twitter o YouTube. Això ajuda a crear nous lectors però també banalitza una mica la literatura?
Aquest no és un tema fàcil i ho parlo sovint, perquè tinc amics que són YouTubers. Ara és fàcil publicar un llibre si tens molts seguidors a les xarxes socials, però hem d’entendre que tant les editorials com les llibreries són empreses i, per tant, s’han de mantenir, han de guanyar diners. Això els permet fer després altres llibres. Ens podem preguntar si això ajuda o perjudica als que ens dediquem a la literatura i la veritat és que crec que a la llarga tot ajuda, perquè suposen ingressos per a llibreries i editorials, creen lectors i, a fi de comptes, fan créixer la literatura, l’apropa als joves.
A fi de comptes, si els llibres serveixen per divertir, ja està bé, no?
S’ha de fer de tot. Està molt bé que un llibre entretingui o diverteixi, però encara ho és més si, a sobre, ajuda els lectors d’alguna manera. Això no vol dir que els escriptors haguem d’anar donant lliçons ni res semblant. Ara la literatura juvenil té autors de tota mena, des de clàssics com Jordi Sierra i Fabra o Laura Gallego fins a autors joves que tenen moltes ganes d’escriure i ho aconsegueixen. Hi ha llibres per a tots els gustos i això està bé.
