L’escriptora bielorussa Svetlana Alexiévitx (1948), premi Nobel de literatura 2015, visita de nou el CCCB dins del marc de les activitats del festival Kosmopolis i del festival Literal. La concessió del guardó suec, perceptible tant en la presència com en l’expectació dels mitjans de comunicació en la conferència, no ha canviat el plantejament i el discurs d’Alexiévitx, que ha reconegut apropar-se als seus testimonis com a amiga i no com a intel·lectual reconeguda. És aquesta intimitat, confessa, la única manera de furgar sota el discurs oficial, tant interioritzat per les persones entrevistades. Així recupera les vivències personals, les veus, que tot i ser la matèria de la història solen passar-se per alt en els relats que se’n fan.
En el seu discurs, Alexiévitx fa un repàs dels temes principals de la seva obra, editada en català per Raig Verd i en castellà per Debate i Acantilado, però també explica l’origen de la seva vocació periodística: gràcies al seu pare es va interessar per la professió i ja des de petita volia escoltar les veus de les dones del poble on vivia amb la seva família, que parlaven sobretot de la guerra. Ara bé, allò que estudiava a la facultat de periodisme «era massa genèric», parlaven de tot i de res. Segons ella, en aquesta professió una ha de ser autodidacta i continuar aprenent tota la vida, t’has de «renovar tant com a intel·lectual com a persona» i preocupar-te no només del periodisme, sinó també de la pintura o la música. L’important és captar allò que està més enllà de la informació banal que ofereixen els mitjans habituals, i a l’habilitat d’atrapar-ho l’ha anomenat «fer créixer antenes.»
Segons explica, «per poder escoltar les veus cal alliberar-les dels cànons i dels prejudicis», de la mateixa manera que una, com a periodista i escriptora, també ha de fer aquest esforç de fugir dels discursos hegemònics. «Tu mateixa has de sortir del patró i treure a l’altra persona.» El premi, quan ho aconsegueix, és que l’altra persona «recuperi alguna cosa que no recordava», que creui una de les «moltes portes que té la memòria, que estan tancades» i que «només s’obren quan trobes a un amic.» Per això ella mai no fa preguntes, ella es fa amiga del seu interlocutor. L’objectiu final és «crear un espai ètic» on es pugui reflectir què pensa tot el poble: «sense la polifonia és impossible accedir a la veritat.»
Durant les seves intervencions, Alexiévitx no s’estalvia paraules en la seva crítica al govern de Vladimir Putin i en la manera amb què es va enfrontar la llibertat posterior a la caiguda de l’estalinisme, el tema del seu llibre més recent, Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Raig Verd/Acantilado). Explica que «als anys 90 regnava el romanticisme» després d’haver expulsat el comunisme. Tanmateix, tan aviat va arribar la llibertat, «va ser atrapada pels lladres, que van començar a repartir-se les riqueses del país.» Recorda com «cada dia mataven algú», i com la seva generació se sentia «com nens, no coneixíem la nostra naturalesa.» «Vivíem en un món inventat, no estàvem preparats», conclou.
El poble avui se sent humiliat, una sensació que és fruit tant el fracàs soviètic com de la impossibilitat de construir una democràcia socialista. «Les noves generacions volen una Rússia gran, no humiliada», i Putin obté el suport d’aquestes persones que «volen salvar a Rússia i Europa» del mercat. Les persones, però, que no se senten reflectides en aquest missatge, no surten al carrer a manifestar-se per por: «el sistema totalitari et fa sentir que estàs indefens, a Rússia es viu un moment molt perillós i la meva por és que torni el passat.»
