Júlia Costa / @liujatasco
Ignacio Sánchez-Cuenca, sociòleg, filòsof i professor de ciència política, ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació i ha incidit sovint a fons en els problemes actuals de la nostra societat. Possiblement amb La desfachatez intelectual (Libros de la Catarata) arribi a un públic molt més ampli i divers, es tracta d’un volum breu, contundent, amb el valor afegit de mencionar noms i cognoms i donar referències exactes per tal de conformar un discurs coherent i documentat a l’entorn de la manca de qualitat i argumentació de molts dels articles d’opinió que es publiquen avui en diferents diaris. Tot i que ell, potser pel fet que coneix bé el mitjà i la seva evolució, ja que hi va escriure durant uns quants anys, incideix més en l’entorn d’El País, un diari que ha passat de ser una mena d’exemple emblemàtic de periodisme seriós a caure en una deriva inexplicable i progressiva.
I és que hi ha coses que es poden dir a la taverna, en converses informals o tertúlies casolanes, d’aquestes en les quals pots escoltar disbarats diversos, però que no haurien de ser pròpies de persones suposadament cultes, escriptors de categoria sobretot, ni resultar acceptables en les tribunes mediàtiques que pretenen assolir una certa qualitat. Els personatges que circulen per les pàgines del llibre i que han palesat en moltes ocasions aquesta desfachatez intel·lectual són gent com ara Muñoz Molina, Pérez-Reverte, Savater, Cercas, Vargas Llosa i molts altres. És possible que el llibre desvetlli les nostres simpaties catalanes pel fet que aquests escriptors han mostrat el seu rebuig pel moviment nacionalista català en uns termes sorprenents i lamentables i fins i tot han fet pinya amb personatges inquietants i extremistes. Estaria bé que algú, a casa nostra, fos capaç d’entomar un estudi a l’estil del fet per Sánchez-Cuenca sobre qüestions properes i sobre opinions diverses i lloades de l’entorn independentista que esgrimeixen argumentacions surrealistes tot sovint, amb l’aplaudiment d’un públic incondicional i que són promocionats gràcies a les tertúlies de culte que ens amollen i als articles i llibres que publiquen.
Qüestions com el terrorisme o la lectura dels nacionalismes que fan aquests autors que l’autor menciona i als quals no treu cap mèrit en el camp que els és propi, el literari sobretot, no són les úniques que sorgeixen en el llibre. Aquestes persones amb tribuna pròpia opinen sobre la crisi, sobre els refugiats, sobre el tabac o els toros, sobre l’educació, sobre els polítics. Han dit i escrit bestieses que poca gent s’ha molestat a desmentir o matisar. Malauradament sembla que aquell que té prestigi en alguna cosa pot opinar de tot sense haver-se pres la molèstia de documentar-se a fons ni de baixar al món real del present. Un tema habitual són les condemnes als polítics, en bloc, unes condemnes que s’alternen en alguns casos amb lloances hiperbòliques a gent com Juan Carles I o Esperanza Aguirre, de forma ben contradictòria. Cosa que tampoc és tan estranya quan es comprova que molts d’aquests escriptors han passat per canvis sorprenents al llarg de la seva vida, pel que fa a la ideologia, i que en molts casos provenien de l’esquerra i de l’extrema esquerra i tot.
La gran majoria d’aquestes firmes de suposat prestigi són d’escriptors malgrat que també els periodistes cauen en aquests paranys i és preocupant la dèria de passar al món dels escriptors, tothom escriu o vol escriure ficció, novel·la, com si això fornís una mena de pàtina intel·lectual imprecisa. L’autor fa autocrítica, admet que no sempre han d’opinar tan sols els experts qualificats però cal, això sí, informar-se i documentar-se a fons abans de manifestar segons què. Per als catalans resulta molt interessant el llarg apartat que Sánchez-Cuenca dedica a la visió que ofereixen aquests personatges, de forma repetitiva i obsessiva, a l’entorn dels nacionalismes, en particular del nacionalisme català. Sánchez-Cuenca admet els defectes de la part contrària, intenta ser objectiu i informat i no cau mai en allò que critica, evidentment.
El nacionalisme català és l’ase dels cops, uns cops indiscriminats, carregats d’absurdes metàfores literàries molt sovint, de tota aquesta colla de literats que en d’altres moments i en part de la seva obra van mostrar brillantor, obertura mental i un tarannà molt diferent. Sánchez-Cuenca es declara no nacionalista, admet els punts febles de moltes afirmacions nacionalistes i no entén que un tema com aquest es pugui despatxar amb quatre tòpics comuns, sense cercar solucions serioses, com seria un referèndum que reflectís la realitat d’una societat que cadascú interpreta com li convé pel que fa a desitjos i esperances. Aquests autors titllen d’ignorants els nacionalistes, obviant que si s’analitza el currículum de gent que es declara independentista des de fa temps, Sala Martín, Mas-Collell, Jordi Galí, i se’l compara amb el d’alguns d’aquests que condemnen el tema considerant que es fruit de la ignorància i de no viatjar, la cosa no té color, vaja.
Un tema que l’autor analitza a fons és el basc, molts d’aquests senyors -tots són homes- semblaven fins i tot comprensius quan ETA assassinava molta gent i, en canvi, no van ser capaços de reconèixer la tasca feta per Zapatero en el final de la violència basca, com si els sabés greu no haver-hi tingut art ni part. El nacionalisme català és ara l’objectiu preferit per ells a l’hora de dir-ne de tots colors i l’ataquen sense arguments, des de la ignorància. Sánchez-Cuesta es plany del gir a la dreta espanyolista de tants escriptors de categoria. Talment com si fos moda esgrimir argumentacions que no s’aguanten per enlloc i que entren en una mena d’òrbita moralista i carca. Aquests artistes de la ploma saben el que s’ha de fer en tot moment, amb la crisi, amb els refugiats, amb els catalans repatanis, amb les restes, avui no violentes, del problema basc o amb l’educació, i juguen amb dades tretes de context o no contrastades, que serien fàcils de comprovar amb una mica de cura i responsabilitat.
La vanitat i la fatxenderia campen sense aturador per aquests textos, sovint força llegits i que creen opinió, ens agradi o no. Els seus autors es mouen en total impunitat ja que acostumen a estar ben relacionats i ningú no es vol fer enemics, quan els grans premis literaris, les publicacions, els contractes periodístics o les càtedres a les quals s’aspira han de comptar amb determinades connexions i recomanacions. Se’ls critica en privat, és clar, però poques vegades es genera un debat seriós mencionant de forma coratjosa, com fa l’autor, noms, cognoms i disbarats escrits en les seves tribunes i en llibres que no són de ficció sinó que pretenen ser d’opinió i que cauen en les mateixes misèries que els articles i que compten amb les lloances dels devots o dels oportunistes.
L’autor, que transcriu paràgrafs i dóna referències precises sobre tot allò que raona, desitjaria que el llibre provoqués debat malgrat que ja sap que això és difícil i que a tot estirar rebrà desqualificacions de baix nivell o lloances inoperants i amb poc ressò. Es diu que s’ha de regenerar la classe política, potser caldria començar per la intel·lectual, per l’acadèmica, que a Espanya, també a Catalunya, per desgràcia, es mou en un nivell de volada gallinàcia i efectisme mediàtic, amb poques excepcions. Aquest és un llibre imprescindible en els nostres temps però a Catalunya ens equivocaríem si caiguéssim en la trampa de lloar-lo pel fet que mostra la mediocritat de personatges que aquí ja tenen poques simpaties per raons òbvies. La poca vergonya intel·lectual és present, també, entre els nostres i no hem d’admetre que es recorri a la galvana documental, a la història reinventada i a la metàfora gratuïta. Hi haurà algú prou valent com per desemmascarar-los com ha fet Sánchez- Cuenca? Si els condicionants lligats a l’oportunisme i a la necessitat de coneixences per tirar endavant fan que no s’entri a fons en la poca qualitat d’aquestes opinions, en un país petit com el nostre, en el qual els prestatges són encara més reduïts, la cosa resulta més difícil encara. Llibres com aquest et reconcilien amb el periodisme, fins i tot amb la política seriosa.
