Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
L’escriptura fragmentària i la reflexió sobre la vida i l’art a través del filtre de l’escriptura són alguns dels trets més característics de l’estil literari de Manuel Baixauli, com és palès en les seva obra, no gaire extensa però de gran qualitat, que es redueix pràcticament a quatre títols de narrativa: Espiral, Verso, L’home manuscrit i La cinquena planta. Aquest volum que publica Edicions del Periscopi, Ningú no ens espera (títol que prové d’una frase de William Faulkner: “ningú no espera el teu pròxim llibre”) es presenta com un recull d’articles seleccionats entre els publicats per l’autor al Quadern d’El País, edició valenciana, durant el període 2007-2014.
Després d’haver seguit amb atenció l’obra de Baixauli i de llegir amb calma aquest nou volum, em pregunto: és realment un recull d’articles, o són peces d’una forma d’escriptura fragmentària? El mateix autor respon la pregunta quan explica que, d’una banda, els textos en el seu origen eren articles però després de reelaborar-los s’han convertit en quelcom més pròxim a un dietari de caire assagístic. I, de l’altra, que considera tots els seus llibres són com un únic llibre en distintes parts.
Escriure contra el monstre del pas del temps
Fidel al seu temperament perfeccionista, en el procés de selecció i reelaboració dels articles ha procedit a suprimir-ne les dates de publicació i a fer una tria exigent d’acord amb el criteri de mantenir els que, tot i partir d’una anècdota, estan parlant realment de la vida. Dit altrament, ha seleccionat aquells textos que van molt més enllà del que sembla que parlen, i que poden superar la ràpida caducitat que té el diari -de paper o virtual-; aquells que puguin funcionar molt de temps. Els que permeten reflexionar sobre preguntes, que et posen a lloc perquè et fan prendre consciència de la pròpia insignificància davant el món, que per a ell no és només la millor perspectiva per escriure, sinó l’única possible. Baixauli afirma que escriu pel motiu principal d’escriure contra un monstre: el pas del temps. Considera la via quotidiana una distracció constant que ens allunya del temps vital de reflexió . “Un no-res ens distrau i ens desvia, car un no-res ens ocupa”, que deia Montaigne, un dels seus pensadors preferits, a qui cita. Per a Baixauli, la rutina quotidiana i el pas del temps ens ho van robant tot; escriure és lluitar-hi. Llegir, també. Potser és una lluita absurda però no inútil, perquè el manté viu i actiu.
Escriure contra la banalitat
Hi ha una gran varietat temàtica i formal en els textos de Ningú no ens espera. El lector hi trobarà articles, contes, reflexions, petits assaigs… El dietari és un gènere que permet aquesta varietat sense perdre el sentit unitari del conjunt. El recull s’inicia amb “Lectors del món!”, una mena de manifest -parodia el manifest comunista- sobre la bona i la mala literatura que ens convida a pensar i a llegir com a formes de lluitar conta la banalitat: “Lectors del món, uniu-vos! Un fantasma recorre el món: la banalitat. Capgireu aquest ordre aparentment inamovible.”
Segueixen un extens i divers conjunt d’articles sobre art, literatura, reflexions motivades per fets viscuts o observats, sobre l’estat i el sentit de la cultura en la societat actual, sobre el fet d’escriure, sobre els premis literaris, sobre la llengua, evocacions de la memòria, sobre el pas del temps, sobre la vida… També hi ha textos que voregen la ficció o que ho són clarament. Afirma que els articles que més li agraden són els que escriu com una ficció, és a dir aquells que comença i no sap pas com acabaran. Hi ha un amor gran al cinema a través d’autèntics escrits de cinèfil. Li agrada el cinema com a manifestació artística, igual que la literatura que és art. No li agrada el cinema comercial perquè, segons ell, és com posar sucre a la mel. Detesta l’obvietat en art i en tot a la vida per una raó concreta: “Sóc elitista perquè la vida és complexa i perquè m’agraden les obres d’art que no oculten aquesta complexitat”.
Pel que fa l’estil, i com ell mateix diu: “Tot depèn, però, no del què, sinó del com, es conta. Allò que converteix en art un text no és el tema, sinó la veu de qui conta. És absurda l’obsessió per saber “de què tracta” tal llibre o tal pel·lícula.” Per aquest mateix motiu, és important destacar que en Ningú no ens espera el lector hi trobarà l’estil del Baixauli més incisiu. En els articles utilitza molt més la frase curta que en la narrativa perquè els textos són més contundents per la seva brevetat. Tots els textos, a més d’un estil impecable que recorda la tradició del millor articulisme literari català avui en dia pràcticament extint -Pla, Segarra, Fuster, sobretot, el seu model assagístic- són plens d’una fina ironia i d’una mala llet ben mesurada i dosificada. Ingredient, aquest darrer, que dóna nervi al text i que considera indispensable per veure amb ulls crítics la societat.
Finalment, és important remarcar també que el vessant de pintor de l’autor té un espai en el volum. Ja en La cinquena planta havia inclòs alguns dels seus dibuixos, en el cas de Ningú no ens espera tots els articles van acompanyats d’una il·lustració de l’estil particularíssim i enigmàtic que el caracteritza. Quant a la relació entre la il·lustració i el text, segons Baixauli, les il·lustracions no ho han de donar tot pastat. El fet que siguin una incògnita i que s’hagi de descobrir quina relació hi ha entre dibuix i text constitueix un estímul addicional per al lector. Per tot plegat, Ningú no ens espera és un llibre estimulant i necessari. Un autèntic antídot contra la banalitat per llegir-lo i rellegir-lo molt i amb plaer.
