Maria Nunes / @mnunesal
Baudelaire deia “La musique souvent me prend comme une mer!”, i Verlaine afirmava en la seva Art poètique que, abans que qualsevol altra cosa, la música havia de presidir la composició poètica. La unió de la poesia amb la música, però, és una relació molt antiga que ja trobem en el món clàssic, on la lira esdevé símbol de la poesia. Molts poetes han tractat aquesta unió, gairebé sempre a propòsit de l’efecte que la música produeix en l’esperit de qui l’escolta. En la poesia catalana, podríem esmentar Màrius Torres, a qui precisament Mercè Voltas cita a l’inici del seu poemari. En la poesia de Màrius Torres, la música és un dels temes predilectes, així ho trobem en diversos poemes. El que poques vegades trobem reflectit en la poesia són les sensacions que produeix tocar un instrument. En aquest sentit, cal remarcar l’originalitat d’Acústic perquè és un poemari escrit des de les emocions que produeix la música en qui la interpreta, en l’acte introspectiu del qui estudia la partitura musical, del qui assaja, del qui treballa i s’esforça. En aquesta dinàmica d’estudi també hi compta el fracàs, tots aquells moments en què l’intèrpret no pot arribar a una execució perfecta, però no hi renuncia i ho segueix intentant. En definitiva, la vida també és una mena d’assaig permanent, i ha de ser guiada per aquest esforç tenaç.
Un concert poètic
«Provaré de reflectir ombres,
de difondre ressonàncies
d’explicar des d’un mirall.»
Mercè Voltas, poeta i músic, segueix un procés actiu que s’inicia amb la interpretació musical que produeix l’evocació d’unes vivències i motiva l’escriptura del poema. En Acústic, l’originalitat del contingut es correspon amb l’originalitat en la forma, en l’estructura, en la disposició del poemes (amb dos tipus de lletra diferent) en la pàgina impresa com en un mirall, on el joc d’imatges i de ressonàncies entre Música i Vida es desdoblen i es reflecteixen mútuament. Acústic es divideix en dues parts: La primera part, “…amb Bach”, és una seqüència unitària dedicada a les suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach. La segona, “Música incessant”, obre un ventall més divers on cada un dels compositors -Arvo Pärt, Toldrà, Chopin, Mompou, Claver, Malher, Telemann, Mozart…- aporten una tonalitat diferent que s’adiu amb una vivència concreta evocada en una un reflexió lírica. És una part més fragmentària, com la vida, com l’experiència que és composta per materials diversos. En conjunt, totes les seqüències musicals es relacionen amb escenaris vitals, i el primer poema “… amb Bach”, ens dóna la clau interpretativa per entendre el conjunt.
Francesc Parcerisas, en el pròleg que encapçala el llibre, ens parla d’un “aplec de records i vivències que es van intercalant en un escenari de vida que dóna fe d’un món que es va allunyant fins a quedar mig ensorrat en el passat boirós de les memòries familiars.” Però atenció: “ L’èpica no és de plany / ans d’estratègia”, ens diu Mercè Voltas. La poesia no només és un diàleg amb el passat, és un diàleg amb el present i amb el futur.
Cada poema té unes particularitats; cada peça musical produeix, en tocar-la, un estat d’ànim particular que es tradueix en poesia a l’altra banda del mirall. Els darrers versos són sempre molt importants en els poemes perquè serveixen de nexe. En la majoria de parelles de poemes hi ha imatges que els connecten mitjançant un joc d’analogies i d’oposicions que ens va donant les claus interpretatives de la lectura.
Tot el poemari segueix l’estructura d’un concert amb els seus diversos temps. En l’Allegro trobaríem aquells poemes d’exaltació vital, personal o col·lectiva. En l’Adagio, la tristor, la malenconia o la tensió d’aquells poemes que ens toquen la fibra. El Lento correspon als poemes de calma i d’harmonia serena. L’Esquerzo correspondria a un descans per prendre alè abans d’atacar el Finale.
La poesia no té sentit sense un destinatari
Dins del conjunt del llibre, és molt important el poema “A la coral”, que situa en la part final, on ens parla de “la pròpia veu / fonent-se en una veu global”. La poesia és tan vàlida perquè, en el poema, l’experiència personal es converteix en experiència universal. Aquesta és l’alquímia de la poesia. “En Bach trobo un discurs que puc compartir”, un discurs que “Ordena l’interior”, ens diu l’autora tot assenyalant les dues funcions bàsiques de la poesia. Acústic és un poemari de referents personals però fàcilment extrapolables a uns referents col·lectius.
És molt important el fet que no només hi ha un jo, el jo de la poeta, sinó també un nosaltres -“ara ja puc parlar de nosaltres”- que implica diàleg. Amb aquest “nosaltres”, ens parla a nosaltres, els lectors. De què ens parlen, a nosaltres, els seus poemes? Doncs, de la interiorització de l’experiència musical i de la reflexió poètica sobre l’experiència vital com a fil que articula tot el conjunt, però també de moltes coses més: de la serenor, de la complicitat, de l’exaltació dels sentits, de sensacions minúscules i subtils darrera els gests quotidians, dels sentits (de fet és ple de sinestèsies com per exemple en el poema “damunt de tu només les flors. Frederic Mompou”). I encara ens parla també de la vida incontinent que desborda els límits, de l’alegria i de l’amor, de la fugacitat de l’experiència concreta, de la perdurabilitat dels afectes, de la tensió entre les presències i les absències, de les pèrdues i el dol, de guanys, de petits espais guanyats, dels deutes que ja no es poden pagar, de la lliçó del passat, del fet alliberador de desfer-se de servituds inútils. I ens parla molt d’instants, de l’instant que conté en germen l’etern i és per això que té la capacitat de transcendir l’experiència. De la consciència de la petitesa i del repte del petit miracle assolit, del “joc líquid de donar i rebre / que vol atrapar l’incert” i de “quelcom que ha de curar / la lesió constant de viure”, perquè per a la poeta el viure no pot ser un viure indiferent, viure ha de ser un operació transformadora.
El darrer poema és la culminació i la síntesi final d’aquesta correspondència entre música i poesia, d’aquesta complicitat entre àmbits artístics i àmbits vitals. Un cop assolida, l’autora se’n confessa sorpresa, i ens sorprèn als lectors amb aquest llibre de poemes que és Acústic. Tot plegat, potser perquè com ens diu Màrius Torres en el seu poema «Mozart»: «Potser la nostra vida sigui un mal instrument, / però és música, viure!»
