Patricia Tena. Barcelona
Els responsables de Gru: mi villano favorito i dels coneguts Minions aposten ara per desvetllar-nos què fan les nostres mascotes quan marxem de casa. El títol original (The secret life of pets) ens mostra, tal i com va fer Toy Story amb les joguines, què fan, com pensen i es relacionen una vegada l’ull humà deixa d’enfocar-los. Mascotas té l’estructura d’una clàssica pel·lícula d’animació infantil i per tant presenta un conflicte que fa que els personatges visquin una gran aventura que els ensenyarà, després d’algun ensurt, que la feina en equip sempre té recompensa.
Max és un gos feliç i mimat per la seva humana Katie, però la seva estabilitat trontolla el dia que ella porta a casa un gos enorme i pelut de la gossera per evitar que el sacrifiquin. Convertits en rivals per intentar convertir-se en el predilecte de la mestressa, acaben perduts per Nova York, on s’hauran d’enfrontar a diversos perills, entre ells, una banda de mascotes abandonades que busca venjança i que està liderada per un conillet que no és tan dolç com sembla. D’altra banda, els veïns d’edifici de Max organitzen un grup per intentar trobar-los en la gran ciutat, integrat per una galeria d’animals molt bufons i peculiars: un ocell que no parla, una gata amb obesitat, un cobai amb problemes d’orientació, un falcó amb doble personalitat i altres gossos de diferents races i caràcters.
Fa un any ja es podia veure a YouTube un extens i genial tràiler de Mascotas. El boca-orella va fer que fóssim molts els que ens vam sentir captivats per aquelles escenes tan divertides i esperàvem amb moltes ganes que arribés l’estiu de 2016 per veure-la al cinema. El principal problema ha estat que els millors gags surten (absolutament tots!) al tràiler i, per tant, el que havia d’encisar-nos perd totalment efectivitat. A més, exceptuant aquesta primera part que ja es desvelava al tràiler, la pel·lícula realment no se centra en explicar aquesta suposada vida secreta dels animals de companyia, sinó que ben aviat es converteix en un filme d’animació per a nens normal i corrent. I aquí és on es troba a faltar l’enginy de Pixar, estudi que ha demostrat de forma sobrada durant anys que és capaç de barrejar a la perfecció comentaris, acudits i referències tant pel públic infantil com l’adult.
Amb això no vull dir que un adult no gaudeixi de Mascotas, perquè i tant que ho farà, però també es gairebé segur que trobarà a faltar la complicitat que Pixar aconsegueix en cadascun dels seus projectes. És cert que el disseny dels animals i la seva expressivitat són un ganxo, però a l’hora de construir els personatges els hi falta profunditat. Dóna la sensació que el meravellós elenc de secundaris que són els veïns de Max podrien haver estat més ben aprofitats i, fins i tot, algun convertir-se en un robaescenes com va ser Dory a Buscando a Nemo, i que aquest estiu ha protagonitzat la seva pròpia pel·lícula. Si que compleix fins a cert punt aquest paper Pompón, el conillet, però la resta queden massa desdibuixats i l’espectador es queda amb ganes de saber-ne més sobre les seves històries, que de ben segur eren interessants.
Mascotas resulta una pel·lícula molt entretinguda, amb escenes que garanteixen els riures i uns personatges entranyables, però està lluny de ser memorable. Tot i així, les bones xifres de la cartellera han fet que ja s’hagi confirmat una segona part que s’estrenarà a l’estiu de 2018.
