Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Nazario Luque ha estat un remarcable artista plàstic, que es va moure com peix a l’aigua per la Barcelona dels setanta, de fet per una part d’aquella Barcelona, la més marginal i alliberada, enmig de la droga, el sexe i una determinada visió de l’anarquisme, una ideologia que es pot interpretar de forma polièdrica i contradictòria. Els setanta barcelonins van tenir una continuació en la moguda madrilenya. Una de les moltes produccions cultural d’aquells anys irrepetibles i entusiastes, tot i que amb les seves ombres, van ser els còmics i un dels autors més coneguts i enginyosos va ser Nazario Luque, qui en una anterior publicació ja va evocar aquell temps i aquella gent, l’any 2004 (La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos, Ellago Ediciones).
Molts dels amics, coneguts i saludats per l’artista han desaparegut. Nazario és un dels supervivents més remarcables, sembla que avui, amb més de setanta anys, es troba més o menys retirat i obligat a fer bondat, després d’una vida d’excessos diversos. Nazario és un conversador brillant i la publicació recent del llibre La vida cotidiana del dibujante underground, editat per Anagrama, ha fet que el poguéssim veure, escoltar i llegir en diferents mitjans. La seva presència i la seva atractiva conversa han generat moltes expectatives sobre aquesta primera part d’unes memòries força atípiques. Malauradament, el llibre no respon del tot al que se n’esperava. No queda clar l’objectiu d’aquest passeig sense complexos per una vida al límit i tot plegat sembla un conjunt de notes i apunts sense massa coherència.
L’autor evoca els seus darrers anys a Sevilla, l’arribada a Barcelona, fa consideracions de tota mena sobre el paper de les drogues en el seu món personal i col·lectiu, parla a fons de les seves relacions homosexuals, nombroses i constants. Nazario recorda les seves amigues i amants del sexe femení, l’experimentació en tots els camps, també en el sexual, era un element imprescindible en aquell món. Escriu sobre personatges emblemàtics com Ocaña i el seu entorn o Alejandro, amb qui va conviure més de trenta anys en una relació es pot dir que molt oberta i gens convencional. Fins i tot trobem referències a aspectes immobiliaris quotidians i de veïnatge. Ja sabíem que Nazario era i potser és encara joiosament exhibicionista, però amb un llistat de conductes agosarades, -ha dit en alguna ocasió que allò era viure passant per damunt d’un camp de mines-, no n’hi ha prou. Hi ha fragments gairebé vodevilescos, molt pujats de to, això sí, però en l’actualitat ja no ens escandalitzem de res i s’agrairia una ambició literària més sòlida.
Desfilen molts personatges pel llibre, molts d’ells desconeguts per a la majoria, se’ns en parla de forma poc aprofundida, anecdòtica i sovint superficial. Pot excitar la tafaneria del lector la presència de famosos com ara Mariscal o Miquel Barceló i l’accés a confidències sobre la seva vida sexual. No falten en el llibre referències gastronòmiques lligades al dia a dia, avui sembla que a qualsevol text hi ha d’haver algun fragment que compti amb la teca com a protagonista. Es troba a faltar més elaboració i una intenció una mica clara de cap on es vol anar o de cap on ens pot portar el nostre morbo tafaner. A la llarga moltes situacions resulten repetitives i rutinàries, malgrat l’excés vital que traspuen, un excés que acaba afectant la forma més que no pas el fons. Hi ha fins i tot errades manifestes en alguns detalls, el llibre és irregular, alguns fragments se segueixen de forma més o menys coherent, d’altres fan salts en el temps i l’espai que despisten els lectors i en diferents fragments tens la impressió que l’autor se’n va d’una cosa a l’altra sense manies. Gairebé faria falta una nòmina de personatges al final per orientar-se una mica. No hi ha dates, l’autor ha manifestat que aquest fet és intencionat, que ja a la seva web personal es pot fer un seguiment cronològic acurat.
Nazario té a favor seu la sinceritat, la manca de manies a l’hora d’explicar el que sigui i una personalitat brillant i atractiva, exhibicionista a dojo, adient al voyeur que gairebé tots portem a dins, i que amb una mica més d’exigència literària aconseguiria resultats interessants. Sembla que l’autor té desades encara moltes pàgines a l’ordinador. Nazario té la gràcia de poder mirar enrere sense nostàlgia o amb la nostàlgia estrictament imprescindible i ens evoca de forma colorista una ciutat que tenia moltes capes i molts submóns per totes bandes. Uns submóns que en ocasions interferien i es comunicaven, com sol passar a les grans ciutats en aquests períodes, relativament breus, de llibertat, esperança i alegria inconscient i fins i tot autodestructiva. Un altre element positiu del llibre és el passeig, igualment desordenat, per locals i espais urbans alternatius, molts dels quals lligats al món homosexual i canalla, al món dels maricons, terme que Nazario reivindica en front del gay actual que sembla que fineja més i no deixa de ser un eufemisme més de tants com n’hem anat entomant.
El món de Nazario és l’altra cara d’allò que es va dir la gauche divine però, de fet, un i l’altre compartien moltes coses, fins i tot alguns paisatges humans en la seva intersecció. El present, amb la reconversió de la ciutat en aparador de consum turístic no és del gust de Nazario però també generarà la seva mitologia pròpia amb el pas del temps. La Barcelona de l’època era complexa i diversa, un gran puzle en el qual, amb totes les limitacions expressades, el llibre de Nazario representa una peça a tenir en compte.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
La Barcelona dels tramvies i altres textos, Nèstor Luján (Meteora).
El miracle és viure. Vivències, Montserrat Abelló (Ara Llibres).
