El pas del temps ens ha obsessionat des de molt abans de què en tinguem constància. Com ja va deixar escrit Hegel, “qui ha pogut estar entre les ruïnes de Cartago, Palmira, Persèpoli, Roma, sense que li provoquin consideracions sobre el caràcter efímer dels imperis i dels homes, sense que li provoquin dol per aquella vida tan rica i potent?”. És el caràcter malenconiós i nihilista d’aquesta sentència allò que podria resumir, o que introduiria, gran part de l’obra més recent de László Krasznahorkai (Hongria, 1954) de qui Seagull Books acaba de traduir Destruction and Sorrow Beneath the Heavens. Igual que Y Seiobo descendió a la tierra (Acantilado), la seva traducció més recent al castellà, Destruction and Sorrow és fruit dels viatges que Krasznahorkai va realitzar a la Xina i al Japó a principis del segle XXI, preocupat com ho estava per la preservació de les seves cultures, tradicions i savieses mil·lenàries. Allò que ens avança el títol del seu reportatge, però (que podríem traduir per Destrucció i dolor sota els cels) és de tot menys esperançador.
Tan bon punt comença el llibre, Krasznahorkai, que s’anomena a sí mateix Stein, es troba en un autobús camí cap a no sap on i envoltat de desconeguts. La incomoditat del viatge i el seu propi temperament histèric fa que es pregunti per la naturalesa d’una vida, per l’existència d’uns drets, quan es viu a un país amb més de 1.300 milions d’habitants. El cos i el comportament d’una dona xinesa li revelarà que som, en essència, un misteri els uns pels altres. I per molt que contempli a la dona xinesa, i per molt que després intenti esbrinar els secrets de l’art, de la religió i del compromís per la tradició es sorprendrà de com n’és de difícil entendre: difícil entendre com sorgeix la figura d’un buda d’un mer tros de fusta; difícil entendre certes belleses naturals; difícil interpretar algunes tradicions de les quals no forma part; difícil de captar el pas inexorable del temps.
Què li ha passat, a la Xina, que ja no sembla estar en contacte amb les seves tradicions? Els entrevistats, protagonistes indirectes del reportatge, tenen respostes de tot tipus: alguns diuen que el comunisme va destrossar el seu llegat cultural i que, en desaparèixer, va permetre que el capitalisme més virulent se’n nodrís; d’altres argumenten que la Xina contemporània no s’ha separat de la seva història sinó que intenta reapropiar-se’n de nou, ja sigui mitjançant les noves modes o estudis molt precisos i fidels. La única cosa, però, que veu l’Stein és com les hordes de turistes omplen, embruten i banalitzen monuments històrics i culturals; el que mou la maquinària tan de les grans ciutats com de les petites és el fariseisme. Es diria que el capitalisme, juntament amb el pas del temps, és el principal motiu de què les grans cultures (la xinesa, la japonesa, l’antiga cultura humanística europea) hagin desaparegut. O, millor dit, que nosaltres les haguem abandonat. El viatge de Krasznahorkai es converteix, així, en un reflex del “dol desinteressat per l’ocàs de vida humana cultivada i brillant” que, en paraules de Hegel, és tot el que queda després de l’arribada del dolor i la destrucció.
Krasznahorkai és un amant excessiu de l’art i de la bellesa, un escriptor de sensibilitat extrema capaç de contagiar-nos (imposar-nos?) les seves impressions amb una força terrible. Com molts altres escriptors de finals del segle XX i de principis del XXI (estic pensant, per exemple, en Thomas Bernhard, en quant a ficció, o a Jacques Derrida en quant a filosofia) va entendre que la relació entre llenguatge i emoció és profunda i radical, és a dir, no hi ha cap ús del llenguatge que no estigui impregnat de valors, sentiment i emoció. Per suposat, allò que molts crítics literaris i estudiosos de l’obra de Krasznahorkai anomenen “el seu ritme” o “la seva capacitat de llegir amb profunditat” és efecte d’un us emocional i ideològic del llenguatge que, tot i no ser propi de Krasznahorkai (perquè en realitat és un element, diguem-ne, intrínsec, transcendental de la nostra vida i de la nostra parla), sí queda subratllat als seus textos amb una força inigualable. És allò que, llegint-lo, en alguns casos et fa sentir de visita tant al cel com a l’infern; també és expressió d’un patiment intel·lectual terrible, que s’amaga rere capes i capes de paraules per a rossegar-te l’ànim.
Cal, però, fer una advertència: l’energia emocional de Krasznahorkai és tal, i el seu poder de convenciment tant fort, que ens pot fer perdre de vista que el seu judici, en alguns casos, és molt erroni, i per tant que el seu malestar espiritual no està del tot justificat. Un exemple: dóna una importància desmesurada al sentit de la “vista”, com si mirant pogués entendre tots els processos d’aquest món. Aquest predomini de la vista em va semblar especialment ofensiu en relació a la dona xinesa amb què es creua a l’autobús: per molt que l’examini, per molt que el contempli, el seu cos “en sí” mai no li revelarà qui és aquesta dona. El misteri de no “saber” qui són els altres no es resoldrà apropant els nostres ulls a la seva cara i escodrinyant-los la pell; més aviat hauríem de deixar que la persona ens expliqués quina és la seva vida, què li interessa, què li importa, i veure com es desenvolupa en les seves tasques quotidianes, i veure com es relaciona amb aquells que l’envolten, i deixar passar el temps fins que entenem, més o menys, qui és. Krasznahorkai sembla massa impacient, o massa dominador, com per poder prendre’s el temps suficient. Les persones ens semblaran misteris irresolubles si les tractem com a pintures – dit d’una altra manera, si les tractem de manera equivocada.
A més a més, qui és aquest estranger que apareix de sobte a inquirir sobre tradicions ja mortes, sobre activitats i coneixements que ja no estan operatius? No és sinó un amant de l’art i de la bellesa de fa centenars d’anys, que posa els ulls allà on li plau i espera que tota la resta – tot allò que no vol veure- s’adeqüi a la seva mirada. Allò que fa que les coses canviïn, que les obres d’art neixin, que les persones siguin persones, són un munt d’accions a vegades inconscients, a vegades invisibles, en tot cas sempre normals i quotidianes, que repetim un cop i un altre. Si Krasznahorkai no es centrés tan en l’observació de cossos i objectes – si no els reduís a un component infinitament estrany, infinitament allunyat, que recorda a la cosa-en-si kantiana- i es fixés més en els processos, en la suma d’actes, que conforma la vida, potser podria captar millor tan allò que queda com allò que se li escapa. Només una capacitat de penetració aguda i precisa com la seva podria fer-ne un retrat adequat. En tot cas, qui vol deixar de patir quan el dolor és tan deliciós? Per què buscar un antídot a un malestar que, sincerament, ens ho fa passar tant bé? Krasznahorkai demostra ser un cop més una de les plomes de la nostra època. Un escriptor i un estil admirables.
