Antònia Carré-Pons és Doctora en filologa catalana, medievalista i investigadora a més d’escriptora d’esperit inquiet. El 2014 va publicar l’edició crítica de l’Espill, narració en vers escrita pel metge valencià Jaume Roig cap al 1460, una de les obres més rellevants de la nostra literatura medieval. Com a novel·lista, ha publicat en els darrers temps Rellotges en temps de pluja (Meteora) i la novel·la històrica És l’amor que mou el cel i les estrelles (Meteora), basada en l’Espill de Jaume Roig. Bona coneixedora de la figura i l’obra lul·lianes, Carré-Pons ha publicat el volum Contes exemplars (‘Educaula’, Edicions 62), un recull d’exemples i d’històries extretes de tres obres de Ramon Llull. Ara, tot coincidint amb el 700 aniversari de la mort de Llull, s’endinsa de nou en la figura i l’obra del gran filòsof mallorquí des d’una òptica actual i amb un objectiu divulgatiu. El resultat és L’aspiradora de Ramon Llull (Meteora), una novel·la tan interessant i sorprenent com el seu títol promet.
Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Per quin motiu un títol tan provocador i aparentment anacrònic?
El títol és una part fonamental d’una obra literària, perquè ha d’explicar coses però, sobretot, n’ha de suggerir. Em va semblar que posar de costat dues paraules com aquestes, ‘aspiradora’ i ‘Ramon Llull’, per força havia de fer pensar una mica. Havia de causar sorpresa, volia que quan algú agafés el llibre pensés: ‘ep, què és això?’ i que la sorpresa l’incités a llegir. En aquest sentit, la coberta del llibre trobo que és un encert, el dissenyador, Eduard Serra, l’ha encertada molt perquè ha aconseguit de crear una imatge clàssica (que recorden els quadres d’Arcimboldo, amb aquells caps plens de fruites i flors) i moderna alhora. Provocadora, vaja, com el títol…
Després de Rellotges en temps de pluja i És l’amor que mou el cel i les estrelles, L’aspiradora de Ramon Llull és el tercer títol que publiques amb l’Editorial Meteora. Nou títol, canvi de registre literari?
Una periodista, la Mariona Tomàs, del programa El submarí de la ràdio pública de Terrassa, em va dir que era camaleònica. Em va agradar la definició. La veritat és que sí, aquesta novel·la no té res a veure amb les altres dues. Hi ha un altre estil, més concís, amb frases més curtes i repeticions gramaticals. És un estil adequat als protagonistes de la novel·la, que són dos joves de l’any 2015, que viuen entre Terrassa i Barcelona. I volia recordar, també, l’estil amb què escrivia Ramon Llull i els nostres medievals, ple de repeticions gramaticals (subjecte a cada frase, per exemple).
Qualificaries la teva novel·la de divulgativa?
L’adjectiu em sembla molt pertinent, sí. Sempre he pensat que els autors medievals, els nostres grans clàssics, s’han de fer conèixer a la gent, s’han de fer sortir del clos de la universitat. Sempre he defensat i practicat la divulgació científica. Per a mi, divulgació vol dir posar a l’abast d’un públic ampli idees i conceptes, no vol pas dir diluir els conceptes i les idees fins a convertir-los en no res perquè tothom els pugui entendre. En aquest sentit, crec que sí, que la meva novel·la divulga la figura i l’obra de Llull d’una manera molt passadora. El fet que els protagonistes, la Blanca i el Pol, siguin joves, d’uns trenta anys, apropa el gran filòsof mallorquí al públic actual. La Blanca comença a interessar-se intel·lectualment per Llull perquè li encarreguen el disseny d’un anunci publicitari per a l’Any Llull i el Pol s’identifica tant amb el personatge que acaba seguint el seu periple vital fins al final. La novel·la s’acaba a l’Àfrica perquè Ramon Llull hi va viatjar. No podia ser d’una altra manera.
Creus que la ficció situada en un context actual és més efectiva que la clàssica fórmula de la novel·la històrica?
Quan vaig començar a planejar la novel·la, ho vaig pensar, de fer una novel·la històrica. Però dues raons em van fer enrere. La primera és que ja n’havia escrit una, de novel·la històrica, i a mi m’agrada canviar. La segona és que jo volia acostar Llull al públic jove contemporani (i al no tant jove, és clar). I em va semblar que una persona que no sabés res de Llull no tindria cap interès a llegir-se una novel·la històrica sobre el personatge. Una novel·la moderna podia ser-li més atractiva. I era un repte més suggeridor per a mi.
Sembla, però, que en la teva novel·la Ramon Llull ha de compartir protagonisme amb Blanca Picany, que fou la seva dona. Per què l’interès per aquest personatge pràcticament desconegut?
Llull és un personatge extraordinari, d’una gran intel·ligència i capacitat de treball. Posa la seva vida al servei d’una idea i serveix aquesta idea fins que es mor. Aquesta postura, tan generosa i tan radical, sempre comporta patiment per a algú, produeix danys col·laterals inevitables. I les damnificades sempre acostumen a ser les dones. Ramon Llull es va casar amb Blanca Picany, hi va tenir dos fills, Domingo i Magdalena. Va deixar la família a Mallorca i ell se’n va anar a voltar pel món, com és ben conegut. I és clar, resulta que de la dona de Llull en tenim ben poca informació! Posats a no saber, no sabem ni l’any del seu naixement ni el de la seva mort. Ella va viure sempre a l’ombra, no ens hi hem fixat perquè no va escriure unes 265 obres, com el seu marit. A mi sempre m’ha interessat, aquesta figura enigmàtica. ¿Què devia pensar quan el seu marit li va anunciar que ho deixava tot perquè s’havia convertit a la vida de penitència? ¿Com devia rebre des de casa les notícies dels èxits del seu marit, que s’entrevistava amb reis i papes i que no parava de viatjar ni d’escriure? ¿Com s’ho va manegar per organitzar la casa i tirar endavant la família, en una època en què la presència d’un home era fonamental? Com que no en sabem res, de tot això, l’únic que ens està permès és imaginar-nos-ho, i això és el que he fet en aquesta novel·la. Almenys ho he intentat.
Els protagonistes de L’aspiradora de Ramon Llull són, però, una parella jove ben actual, la Blanca i en Pol. Què destacaries d’aquests personatges?
La seva joventut, els seus ideals. La Blanca és creativa en una agència de publicitat, és una persona abocada a la feina, entusiasta i apassionada, molt bona professional però més insegura en la vida quotidiana. El Pol és un periodista cultural inquiet, que s’interessa per l’obsolescència programada i que decideix lluitar-hi en contra. Cada un té una família peculiar: la Blanca uns pares absorbents, massa, i el Pol tres germans una mica estranyets. Les relacions familiars els marquen a cadascú d’una manera diferent.
Un aspecte remarcable de la teva novel·la, tant a nivell temàtic com estructural, és que expliques la història d’aquesta parella des de dos punts de vista. És aquesta la teva manera de reflexionar sobre la complexitat de les relacions sentimentals, i, de passada, d’organitzar la ficció?
És que la realitat mai no és vista de la mateixa manera per dues persones diferents, precisament perquè són diferents. Hi ha moltes escenes de la nostra vida quotidiana que cadascú interpreta com pot, i això de vegades crea uns conflictes de parella que poden acabar essent importants. La novel·la té dues parts. La primera part es titula ‘La primera història’ i explica els fets des de la perspectiva de la Blanca. La segona part es titula ‘La primera història’ i explica els mateixos fets des del punt de vista del Pol. I resulta que les dues visions es complementen i contradiuen. O potser millor, mostren com un indici és interpretat d’una manera per l’un i no és captat per l’altre. La resposta a la pregunta és que sí, que aquesta duplicitat de punts de vista em serveix per reflexionar sobre les relacions de parella i per organitzar la ficció, sí.
Diries que el tema del compromís és el pinyol temàtic que et permet establir un paral·lelisme entre els personatges lul·lians reals i els personatges de ficció que has creat?
I tant! Ramon Llull, si visqués ara, seria un antisistema cultural! El seu abandonament d’una vida plàcida per anar a fer el bé (això és el que ell pensava que feia, ens hem de posar en la mentalitat del segle XIII per entendre la seva voluntat de voler convertir infidels al cristianisme) avui en dia té paral·lelismes. ¿No fan el mateix els metges sense fronteres o els cooperants internacionals o la gent de les onegés que van a ajudar els refugiats?
Per tractar el tema del compromís podries haver triat qualsevol tema d’interès social. Per què t’has decantat pel de l’obsolescència programada?
És ben cert, podria haver fet que el Pol fos un metge sense fronteres que se’n va a l’Àfrica. L’explicació de per què em vaig decantar per l’obsolescència programada és ben simple: és que un dia se’m va espatllar l’aspiradora i quan vaig veure que la garantia feia poc que havia caducat, la ràbia em va començar a rosegar per dins… i va sortir la novel·la! Els fabricants ho fan a posta, construeixen els electrodomèstics perquè durin un temps limitat i així ens obliguen a comprar-ne de nous. I és clar, així generem una quantitat ingent de detritus electrònics que van a parar a països com la Xina o Ghana…
Els clàssics però, per fortuna, mai no queden obsolets. Per què creus que un lector actual ha de llegir Ramon Llull?
Bé, ja sabem que els clàssics, per definició, no es llegeixen… No sé si cal llegir Llull, el que sí que sé és que cal que la seva vida i la seva obra es coneguin. Llull és important sobretot pel sistema de pensament que s’inventa, l’Art, un sistema generatiu que volia donar resposta a totes les preguntes que es pogués formular un home (o una dona, per què no) medieval i que servís per convèncer, amb raons necessàries, els que tenien una altra religió. Això és l’important de Llull, que crec que queda molt clar en l’exposició La màquina de pensar del CCCB…
Quins títols recomanaries per iniciar-se en la lectura de l’obra lul·liana?
Llull és un autor difícil, podríem dir que una mica pesat, perquè és reiteratiu en la seva idea. Però té obres assequibles, bé, fragments d’obres. El Llibre de les bèsties és una manera excel·lent d’iniciar-se en la lectura de Llull. Forma part del Llibre de meravelles, i com que és una faula sobre la política, la corrupció i l’afany de poder, és molt actual. És la versió medieval de La rebel·lió dels animals de George Orwell!!! Una altra obra que es pot llegir és el Llibre d’amic e amat, una obra mística que forma part del Romanç d’Evast e Blaquerna i que va encantar a Jacint Verdaguer. L’Editorial Barcino n’ha publicat una versió de Pere Antoni Pons amb el títol d’Accidents d’amor, a la col·lecció ‘Tria de Clàssics’. També és interessant Llull x Llull. Una antologia de textos de Ramon Llull publicada per L’Avenç. Aquests llibres que esmento estan tots traduïts al català modern, de manera que la lectura és ben fàcil.
