La guerra de l’amor i l’amor per la guerra a ‘La treva’

L'obra es pot veure a La Villarroel, reflexiona sobre el periodisme i retrata dues parelles amb els seus conflictes íntims
Clara Segura i Ramon Madaula / Fotografia de Guillermo A. Chaia

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Encara es pot veure, fins al gener, a la Sala Villarroel, La treva (Time Stands Still), de Donald Margulies, amb un gran èxit de públic i que funciona a més a més a base del boca-orella; molta gent ens en remarca les virtuts i això compta força. De virtuts en té unes quantes, la més evident, el repartiment. Els quatre actors estan tots ells molt bé en el seu paper. Selvas, Segura i Madaula ens són ben coneguts i la jove Mima Riera està a l’alçada de la resta. Un altre punt important és el tema, molt actual, per desgràcia, tot i que l’obra es va estrenar el 2009: el paper del periodisme, gràfic i escrit, en les grans tragèdies del món contemporani.

Malgrat un tema tan complex, l’obra se centra més aviat en els conflictes dels personatges. La parella protagonista retorna a casa, ella amb ferides que la limiten físicament, a causa de l’esclat d’una bomba. Aviat copsem les diferències que s’estableixen entre un home que comença a estar fart de córrer riscos i una dona en la qual predomina la vocació periodística per damunt de tot, fins i tot, en ocasions, per damunt de la necessària ètica professional. El tema del fotoperiodisme ha estat molt debatut en els darrers anys i ho continuarà estant, ja que hi conflueix el dret a la informació amb el dret a la intimitat d’unes víctimes convertides gairebé en un espectacle destinat a abaltir males consciències.

En l’univers d’aquesta parella incideixen els altres dos personatges, l’editor, vitalista i cínic, per al qual l’important és el negoci, i la seva nova parella, una noia aparentment ingènua, que fa de tòpic contrapunt a la resta, amb les seves convencionals ganes de viure i la seva joventut inexperta, tot i que es potenciï un cert estrany humor en les primeres intervencions d’aquest personatge, les quals desvetllen inquietants rialles entre el públic. També hi planeja l’ombra, una mica prescindible, d’un home, ara mort, de qui la dona es va enamorar en haver marxat la seva parella, a causa d’un trauma provocat per la feina.

No ens trobem, doncs, davant d’un text a l’entorn de la guerra o de les injustícies del món sinó davant de dues parelles amb els seus conflictes íntims i els seus egoismes inevitables. En el fons, no ens enganyem, la feina de la periodista esdevé al capdavall, com li recorda la seva parella, una mena de borratxera, d’afany d’aventura que no contribuirà a millorar en res la vida de la gent que retrata. Les seves fotografies esdevindran imatges destinades a llibres on el tema artístic i de lluïment prevaldrà per damunt de la denúncia. Les opinions sobre altres aspectes actuals, com ara el cinema de terror i el seu possible simbolisme, es toquen molt de passada.

En l’actualitat, contemplant exposicions amb fotografies d’aquests tipus, molt bones, això sí, sovint ens hem plantejat un gran nombre d’interrogants. Interrogants que els protagonistes entomen de forma puntual, com ara el dret a la imatge de les víctimes i a retratar el que sigui sense el consentiment dels retratats, l’objectiu d’aquest tipus de periodisme, si serveix per alguna cosa i com sovint es confon l’afany d’aventura i la tendència vers el risc amb una mena d’ideals eteris dels quals es fa bandera.

Mentre als famosos se’ls paga per deixar-se retratar o filmar i quan el dret a la imatge dels infants és avui un tema espinós en la nostra societat, sembla que la cosa és ben diferent quan els models són els qui pateixen, un dia rere un altre i sense possibilitat de sortir-se’n i tornar a casa, ni que sigui de forma temporal, les conseqüències de les tragèdies. L’excusa ja la sabem, el dret a la informació, la mentalització, crear una mena de mala consciència sobre la qual adverteix el tòpic personatge de la noia jove, les opinions de la qual, si esdevinguessin més elaborades en el text, propiciarien més profunditat al conjunt de l’obra.

Un altre punt feble són algunes servituds de la versió que se’ns ofereix en català, tot i que no conec l’original en anglès. Un excés insistent d’expressions con ara de puta mare, hòstia puta i coses així, en un intent d’aconseguir, m’imagino, verisme, més aviat fan que acabin per semblar posades amb calçador. El mateix pel que fa a utilitzar paraules com boda enlloc de casament bueno per , de forma recorrent. Es tracta d’una estranya tendència actual que vol fer coincidir una certa normalització ortodoxa amb l’acostament a la parla quotidiana, cosa difícil i cantelluda. Em sobta que avui que mirem tan prim encara no s’hagi limitat l’ús d’una paraula amb tantes connotacions  masclistes i discriminatòries com puta. El tema de la normalització seriosa de les paraulotes encara està per resoldre.

Val la pena acostar-se a la Villarroel, sobretot per gaudir de la feina dels quatre actors, entre els quals Selvas s’emporta la part més gratificant, ja que el seu personatge permet un gran repertori de matisos i de girs imprevistos, en una obra en la qual moltes coses es veuen venir en excés des del principi. I, en tot cas, ni que sigui amb algunes servituds, entomar temes actuals i punyents, que motiven debats posteriors i, potser, fins i tot algunes reflexions aprofundides, sempre és interessant.

 

_______

La treva / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text de Donald Margulies / Direcció de Julio Manrique / Fins el 15 de gener / 95 minuts / 24 euros / www.lavillarroel.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES