Antoni Vives (Barcelona, 1965) és escriptor i ha estat polític. Va ocupar el càrrec de tinent d’alcalde d’urbanisme i medi ambient quan Xavier Trias governava l’ajuntament de Barcelona. També va dirigir la Barcelona Regional (BR), agència municipal dedicada a l’estudi de l’urbanisme i les infraestructures. Però després de la victòria d’Ada Colau en les darreres eleccions municipals, Vives va decidir deixar la política, començar un projecte professional nou i dedicar més temps a la literatura. Com a novel·lista ha publicat El somni de Farringdon Road (Premi Crexells), Les banderes de l’1 d’abril i I demà, el paradís (Premi Llibreter), totes elles publicades a La Magrana. Ara, canvia d’editorial i publica Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia (Proa), ua novel·la el protagonista de la qual és un comercial del sector de l’automòbil que passa per una situació vital complicada: ha de tenir contenta la seva amant –una prostituta dominicana– i, al mateix temps, conservar els vincles familiars amb la seva dona i els seus dos fills, amb els seus germans i germanes, i sobretot amb el seu pare, que s’esforça a exercir el paper de patriarca familiar. El Manel té la sensació de viure una vida falsa. El suïcidi d’un amic íntim és el tret que engega una fugida cap endavant i determina una opció vital arriscada. Pagarà un preu molt alt.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La seva novel·la es presenta en un moment en què l’ajuntament de Barcelona l’acusa d’irregularitats en la seva gestió quan ocupava vostè càrrecs en l’executiva de Xavier Trias.
Estic en un moment molt feliç de la meva vida, perquè escric, hi ha editorials que confien en mi, tinc un cert públic i faig una feina que m’agrada i que he triat jo. Ara bé, és una llàstima que hi hagi gent que vulgui fer-me mal, atacant l’única cosa que poden, que es l’honor, amb la necessitat de la revenja, de destruir-me per intentar demostrar que tenen raó. Sembla que en aquest país és impossible deixar la política i dedicar-se a una altra cosa, sense que ningú pensi malament.
I en aquest context pot parlar de literatura?
Sí, no és que pugui, és que ho necessito. La literatura em treu d’aquest desencís que provoca la gent que busca treure profit de la discrepància.
Quins van ser els estímuls que el van portar a escriure Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia?
Van ser dos. El primer és haver tingut la sort d’experimentar vides diferents, la meva vida ha estat molt canviant. Jo sempre explico que allò que més em revolta és el cinisme i el cinisme té moltes cares, i algunes estan relaciones amb les famílies. Per altra banda, he tingut la sort de conèixer gent com el Manolo Garcia de debò, que va venir a la presentació del llibre. Són persones per les quals ho donaria tot i sé que ells ho donarien tot per a mi. Amb ells he compartit moments professionals que hem sabut que eren instants únics. Volia reflectir aquella època. El segon estímul és que la història del Manel Garcia, el personatge de la novel·la, té un antecedent en una història real.
Quina?
Fa molts anys, a Màlaga, van linxar una persona que va intentar robar un bingo. Es va descobrir que era un pobre home que vivia en un cotxe, no sé sabia a què es dedicava però sí el que feia per poder veure la seva mare. Aquest va ser el desllorigador, pensar qui som nosaltres per jutjar. Després, hi ha una persona amb qui comparteixo projecte professional, la Maria Sisternas, que em va dir que era el moment adequat per posar-me amb la novel·la. Ella em va donar l’empenta definitiva.
Si pensem en el títol, hem d’arribar a la conclusió de què el Manel Garcia és un màrtir?
El Manel és algú que pren la decisió de ser ell mateix oposant-se a allò que sembla més obvi, i m’atreviria a dir que és un exemple a seguir. Aquesta decisió l’aboca a viure situacions difícils, però per una vegada són conseqüència d’una decisió que ell ha pres.
El Manel Garcia es rebel·la contra la tranquil·litat que no el fa feliç, contra la seva zona de confort que no l’omple del tot… En aquest sentit, tots tenim una part de Manel Garcia dins nostre?
Tots som Manel Garcia en un moment de la nostra vida i tots voldríem fer el que fa ell en determinat punt. Això és indiscutible, perquè tots hem volgut fugir del merder vital en el que ens hem ficat. Si algú diu que no és perquè és un sant, però qui no ha somiat fer un cop de puny sobre la taula? El que passa és que normalment ens conformem, de tant en tant prenem alguna decisió important, però acabem transigint en certa manera.
Li agrada pensar que amb les seves novel·les convida al lector a la reflexió?
Sí, crec que la literatura ha de servir per reflexionar, per remoure alguna cosa dins teu que no esperaves. Penso, per exemple, en la descripció que David Foster Wallace fa de Roger Federer a El tenis como experiencia religiosa, que en el fons ho aprofita per parlar de la fusió del cos, de l’ànima i l’esperit en la bellesa de l’esport, que deixa una sensació que deu ser semblant a l’art total. O penso en El carrer estret de Josep Pla, que acabo de llegir i que mou unes cordes internes que habitualment no mou ningú. O penso en el poemari Camp de Bard de Ponç Pons, que és per caure de cul a terra. La literatura és un regal únic.
Quina ha estat la decisió més valenta que ha pres Antoni Vives?
Jo he canviat de manera radical dues o tres vegades en la meva vida. O, millor dit, he passat per tres cicles importants. El primer, dels 19 als 34, més o menys, quan treballava en diverses empreses, petites i multinacionals, que van suposar una autèntica escola per a mi. El segon, amb 34, quan em van fer secretari del govern de la Generalitat, i vaig entrar en la vida política de manera professional per servir el meu país, que era el meu somni. Després, vaig començar a treballar amb Xavier Trias per arribar a l’ajuntament de Barcelona, cosa que es va aconseguir. I, finalment, un tercer cicle que és quan vaig deixar la política per posar-me a treballar en l’empresa privada de nou. Ho he fet perquè tinc un projecte i perquè volia saber si encara puc aportar alguna cosa a la societat. No ho dic perquè en algun moment hagi pensat que sóc un inútil, perquè honestament no ho crec, però volia aportar alguna cosa d’una manera diferent.
En un moment donat va escriure un llibre, Per què faig de polític?, per explicar al seu fill per què entrava en política. Si hagués d’escriure un llibre per explicar per què la deixa, hi hauria altres arguments a més dels que m’ha dit?
La raó és que després de quinze anys dedicat a la política i després de perdre unes eleccions, quan veig que persones que m’havien de fer confiança no me la fan, decideixo que s’ha acabat un cicle de la meva vida i que si haig de participar en la vida pública, primer haig de regenerar-me. Vaig deixar pas a altra gent, amb la sort de què tenia altres projectes en el camp personal, com són reforçar la meva dedicació literària. Tinc el compromís de fer una altra novel·la amb el Grup 62. I també tenia un projecte professional que m’agradava. El fotut és que hi hagi gent que pensi que hi ha alguna raó estranya en la meva decisió de deixar la política.
És que els polítics no ho deixen mai…
Aquest és un dels problemes que tenim, que o no pleguen mai o es col·loquen en algun lloc de feina parapolític. Però jo abans de la política vaig estar treballant en l’empresa privada fins el 34 anys i ho vaig deixar tot i que el futur era prometedor. Servir al meu país m’omplia molt i això em va permetre conèixer persones molt interessants també. De totes manera, no he de donar explicacions a ningú, plego perquè vull plegar, perquè sóc un home lliure.
Si hagués continuat en la carrera política, la seva carrera literària hagués estat sempre en un segon pla? És a dir, costa generar lectors quan s’és polític?
Abans d’aquesta, havia publicat tres novel·les, dues de les quals van rebre premis a obra publicada, el Crexells i el Llibreter. Suposo que això vol dir que la gent valora la literatura que faig, i que s’apropa a mi sense prejudicis. Però entenc que en el judici públic que es fa de la meva obra literària sigui difícil deixar de banda la meva tasca política. En el fons em sap greu, perquè aquest és un país on ser polític i escriptor és més un problema que un fet a valorar. La gent pot pensar que vés a saber per què em publiquen, tot i els dos guardons rebuts. De totes maneres, el premi més important és quan lectors i editors confien en les meves novel·les.
Les tres anteriors novel·les parlaven de temes més aviat històrics i vostè sempre ha evitat ser catalogat com a autor de gènere històric. En canvi, Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia és totalment actual. Era un gir necessari en la seva carrera?
Per ser totalment honest, m’he anat apropant poc a poc al moment actual perquè no hi ha res més difícil per a mi que escriure amb solvència sobre el present. Parlo des d’un punt de vista literari, és clar. El passat és una zona de confort, perquè és una zona d’imaginari permanent on moltes coses són permeses, allà la imaginació té més marge. Quan parles del present, és més complicat, perquè el lector comparteix el mateix món que tu, veu les mateixes coses i parles de problemes que ells també coneixen. Aquesta aproximació, per tant, ha de ser més aprofundida, més treballada. Aquí la trama és important, però no és el més important, jo destaco més els temes que et graten l’ànima.
En la novel·la apareix una Barcelona que no acostuma a ser literària, com és el cas de Torre Baró.
Hi havia un locutor de Ràdio Barcelona, Luis Arribas Castro, que deia que Barcelona és un milió de coses. En aquest sentit, hi ha unes Barcelones invisibles, on es desenvolupen vides i circumstàncies úniques, precisament perquè són molt invisibles a la resta de la ciutat. Torre Baró és un punt incòmode de la ciutat, moltes vegades s’ha pensat què fer amb aquest barri, i quan hi entres, descobreixes que hi ha una Barcelona desconeguda amb una plasticitat increïble i tenen unes lliçons espectaculars per donar-nos. Parlar de Torre Baró ha estat premeditat. Necessitem novel·les que parlin d’aquestes Barcelones desconegudes, però que toquin temes importants, que no es quedin en la superficialitat de les persones.
En la novel·la apareix la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, moviment que va liderar Ada Colau, l’actual alcaldessa de Barcelona. Això no pot ser casualitat…
No, no és. La PAH ha estat un moviment tan important per a Barcelona que la seva líder ha esdevingut alcaldessa. I em sembla normal parlar-ne quan en la novel·la apareix Ciutat Meridiana, on les dificultats relacionades amb les vivendes i les hipoteques han estat tan evidents. Era imprescindible parlar dels moviments veïnals, de com s’ha mogut tot això, però tot per ajudar a entendre l’evolució del personatge principal, el Manel Garcia.
Quin tipus d’escriptor voldria ser?
Pregunta difícil… Voldria ser un escriptor que parla d’allò que oblidem constantment, que estem fets d’un material d’amor i misericòrdia. I m’agradaria ser un escriptor que escriu bé, és clar. Seria més fàcil dir quins autors admiro.
Quins admira?
Gaziel, Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, per exemple, són brutals. Sóc també un fan empedreït del poeta mallorquí Damià Huguet. I em trasbalsa molt David Foster Wallace. M’encanten els autors russos i els italians de la postguerra. Vaig tenir la sort de llegir i conèixer Pere Calders, que m’agrada molt. També Foix.
Em parla d’alguns autors que han retratat molt bé la seva època, que entenc que és el que vol fer vostè.
Almenys miro de ser el més honest que puc respecte al retrat que faig del present.
Seguirà treballant el present?
Vull escriure una novel·la sobre Tarradellas, sobre el que ell volia ser i fer. Estic fent un assaig sobre les ciutats amb Maria Sisternas. I m’agradaria escriure una novel·la sobre la Barcelona actual i les contradiccions del primer món i els altres móns que hi coexisteixen.
La Barcelona actual promet?
El gran repte de Barcelona és que segueixi generant oportunitats per a tothom, que generi feina, que atregui inversions, que atregui també el talent estranger i que retingui el talent local. Si tenim talent i inversions, més feina generarem i més interessant serà viure aquí. Tot això ajuda a millorar el nostre benestar, la nostra educació, el nostre urbanisme… Això a vegades és confós com una manera de vendre la ciutat a determinades mans estrangeres. Això és demagògia, però em desvio de la qüestió literària.
I tornant a la qüestió literària, quina promesa li reserva la novel·la al lector?
El lector ha d’enfrontar-se a certa gimnàstica durant les tres-centes primeres pàgines, ha de muscular-se per arribar a la resurrecció de Manel Garcia. M’agrada pensar que el lector posa de la seva part, que manté un diàleg amb el llibre. I, al final, que extregui les seves conclusions sobre el que ha llegit.
