Lletres que fan poesia

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

L’escriptora Sílvia Romero i Olea, coneguda sobretot per la seva narrativa, guanyadora de molts premis literaris i activista cultural, ha publicat el seu primer llibre de poemes, que ve avalat pel premi Badenes Dalmau. El fil conductor del recull que publica Perifèric és l’abecedari, o sigui, la paraula, i per això els poemes no tenen una temàtica unitària sinó que recorren a la vida com a inspiració, reconvertida en mots,  en un itinerari agosarat en formes i fons.

Els poemes segueixen diferents ritmes, l’autora no defuig la convenció poètica ni, en ocasions, la rima assonant. Conforma estrofes diverses, haikus, fins i tot hi trobem algun sonet, però tot plegat tractat amb llibertat i sense complexos. Al darrere s’hi percep molta lectura, referències a la tradició, però també sentiments profunds expressats de forma aparentment espontània.

En alguna ocasió el poema, sense arribar a convertir-se en cal·ligrama, cerca una estètica visual, conforma un dibuix abstracte, una mena d’ordre intern i extern que ens en demana visualitzar-lo, a més de llegir-lo o escoltar-lo. Són poemes escrits en primera persona, des d’una experiència íntima, amb pinzellades oníriques, però així mateix amb referències a una realitat no sempre amable.

En aquest recorregut poètic, un camí previst però amb moltes sorpreses, ens identifiquem amb situacions i figures retòriques evocadores: “El calaix on deses les respostes / m’apar un espectre del passat”. No és fàcil l’oblit ni deixar enrere el que sigui, per això es clou aquest poema amb una referència a aquesta necessitat de fer punt i apart sense defugir el pas del temps, temàtica que trobem en d’altres del recull: “Tremolo. / Tanco el calaix. /  Però no oblido que antany / et vaig estimar”.

En recórrer a l’alfabet ens trobem amb un parany evident, les lletres de l’abecedari que són minoritàries i difícils. Sílvia Romero juga amb els mots sense cap prevenció i entoma el repte amb audàcia: “Ka, déu de la meva essència: / creua el mirall i retorna / amb la placidesa / del viatger esperat / vers el cos on nasqueres”.

Els poemes ens parlen dels temes eterns: la vida, l’amor, la mort, el desengany, el pas del temps: “Tinc el secret de la vida / embolcallat en paper de seda, / i no goso desfer la llaçada / per por de crear una esquerda”. Però no sempre tot és tan clar, la poesia compta amb un component de joc, d’irrealitat, de construcció cultural i de ficció abstracta. En aquest abecedari poètic ens ensopeguem amb aquesta mena de juguesques personals les quals aconsegueixen que escriure poemes no comporti patiment sinó, en ocasions, un gaudi inefable: “somric davant de l’encís incorpori/ d’un no-res que es fa present”.

El premi Badenes Dalmau s’atorga des de fa més de quaranta anys a Alberic, poble de la Ribera Alta on va néixer aquest poeta valencià de la Renaixença, avui poc conegut entre nosaltres més enllà de la seva terra, però que va ser molt proper a gent com Teodor Llorente. Cal precisar aquesta mena de detalls ja que també el nom contribueix a fer evident el prestigi d’un premi poc difós a casa nostra, encara més quan la poesia és avui un gènere minoritari, cosa que no sempre ha estat així.