Categories: Arquitectura ART Humanitats LLIBRES

La transparència com a mètode d’expressió en arquitectura

A 'Engañosas transparencias' Jaques Herzog i Pierrre de Meuron reflexionen sobre Mies Van der Rohe i altres arquitectes

Casa Farnsworth de Mies van der Rohe.

Ha escrit l’arquitecte Jacques Herzog un llibre criticant Mies Van der Rohe? Sí, possiblement seria una forma senzilla de definir l’obra Engañosas transparencias. Observaciones y reflexiones suscitadas por una visita a la casa Farnsworth (Editorial Gustavo Gili). Podria semblar que Herzog ha fet aquest assaig per massacrar la casa Farnsworth, emblema del Moviment Modern, projectada per Mies Van der Rohe, però el cert és que l’autor es mostra sempre sobri i directe, segur del que diu però respectuós, tot fugint de l’acarnissament fàcil, usant a Mies no com a una diana sinó com a punt de partida per a la reflexió.

Amb una petita història i una decepció o, potser millor, una sorpresa inesperada, comença Engañosas transparencias, obra il·lustrada amb unes intel·ligents fotografies de Pierre de Meuron, soci d’Herzog. Explica l’autor que, amb motiu de l’entrega del Mies Crown Hall de les Amèriques (MCHAP), que el 2014 va guardonar Herzog & de Meuron i Alvaro Siza, a Chicago, un grup de professors amics va organitzar per als guanyadors una visita a la icònica casa Farnsworth. «Les circumstàncies no haurien pogut ser millors per entrar i sortir d’aquell lloc enriquit per una d’aquelles experiències arquitectòniques rares (…). En canvi, (…) els dubtes anaven sorgint com més temps Pierre i jo contemplàvem l’edifici.» Dos anys més tard, aquests dubtes suscitats per la visita es van concretar en una conferència per a l’IIT de Chicago, que ha estat publicada dins d’una sèrie promoguda pel mateix MCHAP.

Tot seguit, Herzog exposa, amb la claredat i el sintetisme conceptuals que caracteritzaran l’escrit, l’objectiu d’Engañosas transparencias: estudiar la transparència com a mètode d’expressió en arquitectura i art i també fer l’anàlisi d’un seguit d’obres concretes d’una inusual i intrigant llista d’artistes i arquitectes, formada per «La corona de la ciutat» de Bruno Taut, «Le Grand Verre» de Marcel Duchamp, la «Ciutat del Sol» d’Iván Leonidov, la Casa Farnsworth de Mies Van der Rohe, «Alteration to a Suburban House» de Dan Graham i «Acht Grau» de Gerhard Richter, per tal d’entendre les intencions i opinions que oculten.

Jacques Herzog.

Precisament l’ocult, l’aparent, el visible i el paper de la transparència en aquest joc psicològic que els arquitectes i artistes usen o haurien d’usar és un dels temes fonamentals del text. Finalment, en l’únic apartat purament teòric de llibre, «L’arquitectura i l’art tracen dues línies d’evolució diferents, gairebé oposades», es dona a conèixer la hipòtesi concreta que l’escriptor treballarà: si bé en l’art la transparència va generar un discurs radical i crític, i va ser utilitzada per generar dubtes i qüestionar la realitat, implicant l’espectador en un estimulant joc psicològic, en l’arquitectura va ser venerada per ser la imatge d’una nova societat utòpicament ideal, i usada ingènuament com a simple solució formal per crear «un món nou i millor, sense dubtes ni preguntes.»

És un llibre curt i que es fa curt, ja que substitueix els interminables capítols de divagació teòrica i abstracta, habituals als assaigs, per interessants i efectius comentaris d’obres concretes, a través de les quals s’explora l’artista i se’n extreuen les idees principals. D’altra banda, el material gràfic aporta molta informació, estalviant aclariments innecessaris i reforçant la claredat del text. L’escriptura d’Herzog, carregada de significats però que evita l’ús d’un llenguatge massa críptic, fa que l’obra sigui ideal per a lectors interessats en el món de l’art i l’arquitectura del segle XX, sense ser necessàriament un públic especialitzat i que potser no s’atrevirien amb un assaig teòric més tradicional.

L’estructura del llibre és un dels seus trets distintius: poca teoria, sis mestres de l’art i l’arquitectura, i cap apartat de conclusió (donat que el mateix cos de l’assaig actua com a conclusió constant). Ara bé, és inevitable preguntar-se per què tria aquests genis i no uns altres. Veiem com Taut i Leonidov, arquitectes relacionats amb les avantguardes i precursors del moviment modern, serveixen com a introducció teòrica al capítol protagonista, la Casa Farnsworth (1945-1951) de Van der Rohe, on Herzog tracta de desmuntar l’argumentari de Mies per demostrar que la seva única preocupació real era l’arribada a l’arquitectura pura i essencial, l’esfera de l’art pur i el que això li comporta a la realitat de casa i el client.

Mies Van der Rohe.

Els tres artistes, d’altra banda, es reparteixen durant tot el segle XX i fins a inicis del XXI, i es contraposen a Mies i el seu ús de la transparència, per explicar com aquesta pot entrar en la dimensió psicològica i el que això pot aportar. Diu Herzog que l’obra dels mestres triats «marca les etapes decisives (…) des de la modernitat fins als temps contemporanis» i que cap altre artista o arquitecte varia les conclusions del text. Així doncs, ¿està considerant Herzog que els avanços en l’arquitectura acaben en Van de Rohe i la Farnsworth? ¿La falta d’un arquitecte contemporani que completi el salt que ell descriu ens fa pensar que potser, Herzog & de Meuron és el nom que no apareix a la llista?

Aquest és el primer llibre publicat per Jacques Herzog després de quaranta anys de trajectòria professional, durant la qual, juntament amb Pierre de Meuron, han situat el seu despatx com a referent mundial de l’arquitectura contemporània. Ell mateix explica al llibre, a propòsit dels inicis de Richter, com la seva generació d’arquitectes, després del fracàs del Moviment Modern, va haver de generar aquest nou context arquitectònic.

El fet de relatar com ell projectaria la Farnsworth, l’ús d’arguments que pertanyen al marc teòric contemporani per jutjar les decisions de Mies, fan entreveure que l’obra, partint de l’estudi sobre la transparència proposat, estructura una crítica del Moviment Modern, amb Van der Rohe com a icona, enfrontant-lo als seus errors i als avenços de la contemporaneïtat que Herzog representa, és a dir, el llibre oculta -però, sens dubte, vol ser un relleu generacional– una mirada del moviment actual a l’anterior per valorar-ne els encerts, però sobretot per superar-lo definitivament.