Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Chigozie Obioma (Akure, 1986) és un jove escriptor nigerià que treballa als Estats Units. Va estudiar durant un temps a Xipre, on va començar aquesta primera novel·la. Més endavant va anar arrodonint el llibre a Michigan, on va completar estudis i va obtenir alguns premis de poesia i narrativa. L’argument d’Els pescadors (Quaderns Crema en català amb traducció de Maria Bornas i Siruela en castellà amb traducció de Dora Sales) té el seu origen en un relat previ, breu, de l’autor. El llibre va estar nominat al Premi Main Booker i va obtenir diferents reconeixements. S’ha publicat en més de vint idiomes i en castellà ha estat editada per Siruela.
El narrador, Ben, ens explica la seva infantesa quan ja és un jove, un adult. Pertany a una família de classe mitjana, nombrosa, que quedarà marcada per uns fets tràgics moguts per una atzarosa fatalitat. L’autor utilitza un llenguatge complex, treballat, amarat de descripcions, comparacions i metàfores i que beu en les fons inherents a una societat que es modernitza amb dificultat i en la qual conviuen el passat i el present, l’occidentalització i la pervivència de mites i llegendes pròpies. I també, així mateix, les característiques d’un món primitiu, rural, ple de contradiccions, en el qual, per llunyà que ens pugui semblar, hi podem retrobar evocacions de la gent de les nostres pròpies generacions anteriors.
Obioma utilitza frases en igbo, una de les llengües nigerianes, i des del nostre món occidental no podem valorar a fons si els diàlegs són o no versemblants. Potser es tracti, com han opinat alguns crítics africans, d’un llibre sobre nigerians escrit per als occidentals, però és que l’autor compta en el seu procés de formació amb un munt d’influències diverses que han convergit en l’estructura del llibre. El fet és que el relat captiva i inquieta, ens passeja per un món en el qual l’autoritat paterna pot semblar brutal en ocasions, però es troba a faltar quan fa fallida i resulta atenuada per l’amor que, sense cap mena de dubte, existeix entre els membres d’aquesta família sacsejada per la desgràcia.
L’autor ha estat influenciat per la mitologia occidental i en aquesta història hi retrobem mites clàssics, com ara l’enfrontament entre germans, absurd, inútil, i inevitable, i que aconseguirà esberlar les il·lusions sobre el futur del pare de família i ajornar, una vegada i una altra, l’anada dels germans a Canadà, que esdevé un altre mite llunyà, inabastable. La desgràcia arriba a causa d’una profecia, la d’un boig, víctima i botxí a la vegada d’una irracionalitat que probablement té una gran part de símbol, de metàfora.
Els infants d’aquest relat veuen pel·lícules, llegeixen i juguen amb la consola, però al mateix temps estan immergits en un mon dominat per creences lligades a la tradició, que podem considerar supersticions des d’un punt de vista reduccionista. Tot i que encara avui, en el nostre món més proper, hi ha qui creu en aquesta mena de coses. I és que les diferències entre la gent, fins i tot en persones molt allunyades culturalment i geogràfica, sovint són molt més superficials del que volem creure.
Malgrat un ambient que en ocasions pot semblar irreal, que juga amb les comparacions dels personatges amb animals, segons les seves característiques, o que ens mostra un riu amb un poder inquietant, prohibit als infants, i un fatalisme menat pel destí, l’autor fa un munt de referències reals al seu país, al sistema polític, als governants i a un nivell de violència, enfrontament i corrupció que millora amb problemes i enmig de grans dificultats. L’herència colonial és dolorosa, va contribuir a la divisió i l’enfrontament però l’autor tampoc no la rebutja de forma absoluta. Obioma ha manifestat en ocasions que l’anglès és per ell una llengua pròpia, un instrument que li ha estat imposat però que s’ha fet seu, i que li aporta cultura i beneficis.
Fa anys vam entomar allò que es va dir el boom de la literatura hispanoamericana. Avui, potser sense fer tant de soroll mediàtic, els autors d’aquest món africà en procés de desenvolupament, que sovint no surt per la televisió i que ens és força desconegut, van emergint i renovant el panorama literari, enfrontant-nos amb una realitat diferent i atractiva. És probable que calgui anar a consultar la història recent de Nigèria, en llegir aquest llibre, ja que em temo que, en general, en sabem poca cosa, ara per ara.
Chigozie Obioma potser ha volgut dir-nos massa coses en aquesta primera novel·la que és, a la vegada, una tragèdia familiar, un quadre gairebé costumista i una metàfora sobre el seu país i la qual, malgrat tot, ens és propera i comprensible. I és que el dolor d’una mare quan perd un fill, la frustració d’un pare amb una ambició excessiva sobre el futur dels seus descendents però que, al mateix temps, és incoherent pel que fa la seva autoritat, o l’odi que es pot generar entre germans per motius diversos, són fets dels quals podem trobar molts exemples en la literatura universal de tots els temps i també en els mites i llegendes en les quals convergeixen les diferents cultures. L’autor no és deixa arrossegar del tot pel destí i ens consola amb una esperança que supera culpes i tragèdies, la vida continua, tot i que res no serà com era o com hauria pogut ser. I un món urbà, emergent i amb totes les seves servituds, canviarà el paisatge de forma apressada i, possiblement, definitiva.
