Júlia Costa / @liujatasco
El teu cos és ara una illa (Bromera amb traducció d’Albert Pejó) ens explica una història de maduració. Ascanio és un adolescent amb una família convencional. Tot i que els pares estan separats, tenen una relació educada i afable, civilitzada. Els avis també són presents en el seu món i el noi s’hi relaciona amb afecte. Malgrat tot el protagonista no se sent satisfet, es troba immergit en una mena de grisor complicada amb el record d’un seu germà, un infant que ja va néixer amb dificultats i amb molts problemes.
La vida del noi es mou tot just entre l’escola i la família. A través de l’escola coneix gent diferent, que tindrà un pes en la seva vida, Siro, Adele. El món on viu, que ja es va sacsejar amb la vida i mort del germà, s’ensopegarà amb el fet de què la seva mare vol refer la vida amb un altre home, cosa que fa trontollar les seves fràgils seguretats. El noi experimentarà unes ànsies estranyes de llibertat, d’escapar d’alguna manera del món que l’ofega i iniciarà un viatge sense sentit ni objectius concrets.
La novel·la té dues parts diferenciades. La primera ens mostra l’entorn d’Ascanio, la seva quotidianitat i com petits fets que s’esdevenen a l’escola incideixen en el seu tarannà i en la seva percepció de les coses. La segona part, més apressada, ens explica aquesta fugida espontània, en la qual retrobarà Siro i coneixerà un altre món, el dels desarrelats que no arriben a ser marginals del tot, joves que es mouen amunt i avall per motius diversos, que treballen de forma il·legal per sobreviure i que no volen pensar en el futur ni en establir llaços duradors.
Aquesta és la segona novel·la de Paola Predicatori (Senigalla, Itàlia, 1967), qui en el seu primer llibre, Un hivern a Zerolàndia (Bromera), ja va incidir en la temàtica de la problemàtica juvenil en el món del present. L’estil de l’escriptora és aparentment planer, les paraules flueixen com si res i malgrat la poca acció que hi trobem compten amb una certa màgia literària que ens fa proper el protagonista i el seu entorn, tot i que ja intuïm un final que, malgrat tot, està obert a un cert misteri pel que fa a l’esdevenidor.
El millor del llibre és l’estil, ja que respecte al fil narratiu aquest rebel sense causa pot produir una certa irritació quan es pensa en el dolor que provocarà la seva fugida sobtada i l’angoixa dels adults davant de la seva llarga absència i el seu silenci persistent. No hi ha en ell motius seriosos de revolta, al contrari del que els passa a alguns dels personatges que s’ensopega en la seva fugida. Viu en un mitjà benestant, l’estimen, intenten entendre’l i té moltes possibilitats de realització personal a l’abast.
Ascanio és un d’aquests nois d’avui que compten, quan els cal, amb el port segur de la família, si és que decideixen viure pel seu compte durant una temporada. La llibertat sense diners, com li raona el seu amic Siro, és un miratge més, no existeix, de fet. Quan Ascanio marxa no va enlloc, es deixa dur, i quan retorna tampoc és capaç de decidir res en concret. És clar que la història ens parla d’un home molt jove, a punt de complir divuit anys, gairebé un adolescent pel que fa als paràmetres actuals en el món occidental.
Predicatori ens explica la història com si fos una mena de riu tranquil, sense trasbalsos aparents, implicant-se en la psicologia del jove i dels seus amics però també en la dels adults que els envolten. La figura dels adults que acomboien el protagonista sobta per la seva bonhomia, malgrat que en ocasions pugui esdevenir un llast i en alguna pinzellada retrospectiva n’intuïm conflictes seriosos, remots, assumits sense rancor. Fer-se gran continua sent una aventura, en tots els casos, i l’assoliment de la maduresa és un procés complex.
