Manel Haro. Girona / @manelhc
Crec que tots els lectors estem més o menys d’acord en què els debats literaris (o les presentacions de llibres) han de tenir suc. No n’hi ha prou amb destacar les excel·lències del que un ha escrit (de tant en tant amb una mica de falsa modèstia), ni tampoc és suficient allò de regalar les oïdes de ningú. Parlar de literatura (amb l’excusa d’un llibre o d’un esdeveniment) hauria de servir –crec jo- per mantenir viu -o estimular- el diàleg sobre determinats temes. Això -entenc- és el que es proposa el Festival MOT: no només parlar dels llibres que ha escrit cada convidat, sinó aprofitar el que han escrit per plantejar-se qüestions una mica més ambicioses.
Una de les xerrades que va tenir lloc a la Biblioteca Carles Rahola de Girona -la seu principal del festival- va reunir als escriptors Albert Sánchez Piñol i Bernardo Atxaga, moderats per la professora de literatura i comissària del MOT, Mita Casacuberta. El tema, apassionant: les marques del temps. Potser sorprèn que les obres d’aquests dos escriptors, tan diferents, puguin establir ponts suficients per dialogar sobre la relació entre les marques del temps i la literatura, però, a fi de comptes, els dos han mirat al passat per escriure alguns dels seus llibres. I, vaja, que estem parlant de dos gegants de les lletres, capacitats i legitimats per debatre sobre qualsevol aspecte que tingui a veure amb la literatura i congregar així a un bon nombre de públic.
Cal dir, però, que entre el discurs d’Atxaga i el de Sánchez Piñol no hi havia gaire sintonia. Ep, no parlo d’ells, sinó del que deien, que el bon humor no va faltar en cap moment. Casacuberta feia preguntes i cada autor deia el que en pensava, però sense que entre els dos s’establissin aquells ponts dels que parlava. Però anem a les marques del temps. Segons Atxaga, “hi ha passat on hi ha hagut vida; si creues un desert, pots veure les marques del temps en les roques erosionades; veus un arbre petit al costat d’un de gran, cosa que indica una relació temporal, però no hi ha passat; el màxim que pots fer és projectar els teus estats mentals respecte al que veus, com la por”. Atxaga parla del desert de Nevada, perquè l’ha visitat i fruit d’aquella experiència va escriure Días de Nevada (Alfaguara).
L’autor basc considera que a l’hora d’escriure, “és millor entrar en les petites marques i, per tant, en les petites vides, perquè si entres en les grans marques, acabes sent un retòric”. Això contrasta amb l’obra de Sánchez Piñol, autor de Victus, una gran novel·la històrica sobre el setge de Barcelona de 1714 i, per tant, centrada en grans marques del temps. Sánchez Piñol considera que “quan estàs abordant un tema tan distorsionat pel temps, tens sensació d’impostura. Per escriure Victus, vaig estar deu any investigant i buscant testimonis de gent morta”. I va afegir: “un historiador és un individu que parla amb els morts, i un novel·lista és un individu que fa que els morts parlin amb la gent, cosa complicadíssima”. L’autor fins i tot va fer broma sobre la seva implicació en la documentació de Victus: “com deia un historiador, jo tinc més amics al segle XVIII que ara”
Sobre les petites marques a les que Atxaga es referia, ell prefereix “escriure relats que continguin les biografies dels meus amics, companys d’escola o família, gent humil, perquè es mereixen una biografia i segurament no la tindran mai i això m’ajudarà a conservar la seva memòria, això m’interessa més que escriure sobre reis”. I va puntualitzar: “escric sobre ells perquè hi hagi llum sobre un món que normalment és invisible”. Per la seva banda Sánchez Piñol va reivindicar que “totes les societats del món voldrien tenir un setge tan clar i tan nítid com el setge de Barcelona de 1714, perquè dramàticament és perfecte: és una societat lliure que envia una declaració de guerra als dos tirans més grans del moment”.
Un aspecte en el que sembla que els dos escriptors no es van posar d’acord és en el que cal recordar i el que cal oblidar. Atxaga va exposar el seu punt de vista sobre la memòria: “no s’ha de parlar de la memòria com si fos un fi en si mateix, i ara hi ha una tendència a pensar que quant més es recorda és millor, quan jo penso el contrari, tot el que es pugui oblidar, millor; és a dir, el record ha de tenir una funcionalitat, com reestablir la justícia o la poesia d’un acte o bé arreglar un deute moral”. Sánchez Piñol va explicar que “hi ha societats que tenen un excés de memòria i d’altres que tenen més facilitat per a l’oblit” i, finalment, es va preguntar: “si no recordem les coses per evitar que es cometin injustícies, llavors què cal recordar?”. Crec que, en el fons, les seves postures no estaven tan allunyades, tot i la broma de l’autor de Victus: “hem començat amb molt rotllo i acabarem amb mal rotllo”.
Atxaga va destacar que gràcies a la literatura, han quedat marques del temps que es poden reconèixer: “Què seria Betlem sense un relat Bíblic? Doncs seria un petit poble perdut com qualsevol altre”. I va afegir: “a Mesina estan molt orgullosos de dues roques perquè se suposa que són les dues roques que surten a l’Odissea, això vol dir que el relat d’Homer fa que aquelles dues roques siguin diferents de les altres, siguin rescatades de l’oblit”. Precisament rescatar de l’oblit és el que també ha volgut fer Sánchez Piñol: “quan estàs investigant en un arxiu, tens la sensació de què escoltes els morts dialogar, i trobes uns materials que t’emocionen molt, que estan arraconats i que la literatura pot rescatar”.
unL’humor no va faltar en cap moment en una xerrada on cada autor deia el que pensava, on cadascú d’ells mirava de fer broma per evitar la tensió. Però el cas és que aquell debat on els dos autors no van evitar mostrar les seves diferències em va resultar un dels més interessants del festival. Els debats han de ser això, hi ha d’haver diferències, no s’ha de donar la raó a l’altre només perquè és el que toca. Crec que Sánchez Piñol i Atxaga van saber dir la seva i van aguantar bé el tipus. I crec que els grans beneficiats d’allò va ser el públic. Tan de bo en futures edicions del festival –d’aquest i d’altres- no es busqui tant perfils que defensin la mateixa postura, sinó perfils tan allunyats entre ells que es produeixi una xerrada apassionant.
