Un tauró a la peixera

Salvador Rich. Barcelona

Diuen que contemplar els peixos és relaxant. Són com una projecció de nosaltres mateixos dins l’aquari, i ens sentim lleugers, deixant-nos dur ingràvids pels corrents com ells mateixos. Aquesta és una de les metàfores d’aquest Aquari: personatges identificables, familiars, una mare sola que lluita per arribar a final de mes, una nena preadolescent que  descobreix el món…  mare i filla tenen en aparença una relació envejable fins que es tomba la truita i és com si algú hagués introduït un tauró a la peixera del peix pallasso.

David Vann ens té acostumats a les novel·les de conflicte. Conflictes ben diferents però que majoritàriament afecten famílies, com la de la Caitlin, acostumada a anar pel món de la mà de la seva mare, però que comença a tenir edat –a més d’una molt aguda percepció del seu entorn- per a volar sola. Fins ara eren elles dues, mare i filla, i tot anava bé. Però poc a poc el món s’espandeix. El món de debò no és com un aquari, sempre de la mateixa mida, del mateix color, amb els mateixos individus.  Aviat apareixen nous personatges. La mare té una parella, la Caitlin fa una amiga molt especial… i apareix l’avi, el tauró. Bé, un tauró ja sense dents que ve a fer-se perdonar per haver abandonat (molts anys enrere, quan la mare de la Caitlin era una nena com ara ho és ella) la seva dona malalta i la seva filla. Un fet que ha condicionat de manera irrevocable les vides de tots plegats.

D’això va L’aquari (Pericopi en català amb traducció de Yannick Garcia i Literatura Random House en castellà amb traducció de Luis Murillo): de com els errors, les decisions que prenem afecten els nostres propers, de les seves conseqüències, del perdó… i de què aquest perdó és més que una paraula bonica: de vegades costa, i costa molt perdonar. I de com tot plegat, els errors, els encerts, els mals i els perdons ens canvien, ens sotraguen…“Et trencaré per saber com ets per dins”, li diuen a la Caitlin en un moment de la novel·la. Res més cert: per canviar, per avançar, per aprendre, sovint fa falta que ens esquincem, que ens capgirem. Perquè per damunt de tot, L’aquari és una novel·la iniciàtica. Si la Caitlin no tingués 12 anys, no ens la creuríem. Però està en aquella edat en què ja no és una nena i encara no arriba a ser adolescent. També l’autor aconsegueix fer-nos versemblant la reacció desmesurada de la seva mare quan apareix l’avi en escena, i que esdevé el punt més alt de tensió. I és que tots hem perdut els estreps –i la mesura- un dia o altra. Però com que una cosa no treu l’altra, si la Caitlin i la seva mare fossin veïnes meves, segurament a hores d’ara ja hauria trucat als serveis socials.

Bromes apart, Vann aconsegueix fer creïble la història i els personatges. Potser ens pot semblar que la Caitlin és massa madura per a la seva edat, però ens la creiem. Que una nena de dotze anys sàpiga tant de peixos… ens ho creiem, i que sigui capaç de romandre hores quieta, asseguda i contemplant-los com si fos un televisor o una tablet… costa més, però finalment també ens ho podem creure. I més coses que em callo per a no destapar massa la història, també  Vann ens les fa creure i L’aquari esdevé una novel·la humana, ben lligada i, fins i tot, propera. Comença tranquil·la, quotidiana, tan pausada com el ritme de vida dels peixos dins l’aquari, i de cop i volta el vidre que tanca i a l’hora protegeix aquell món calmat –de la fragilitat del qual no ens n’havíem adonat- es trenca en mil bocins, i aigua i peixos s’escampen en totes les direccions sense ordre ni possibilitat de supervivència.

Ara que hi penso, potser tot plegat és una metàfora del nostre propi món. De la vida que portem, i de la seva insospitada fragilitat. Tots hem escoltat un dia o altra allò de què en un segon pot canviar el món, però anem fent, potser perquè no ho volem veure, o potser perquè quina altra cosa podríem fer? De fet el que comporta aquest capgirament de la vida sempre ha estat un dels temes predilectes de la literatura: el moment en què Romeu veu Julieta al ball dels Capuletto, el moment en què Raskolnikov assassina la vella usurera, el moment en què Artur extreu Excalibur de la roca o de què l’Aschenbach veu Tadzio per primer cop… Si ho pensem bé tots hem passat per moments que han determinat les nostres vides en una o altra direcció, i l’escriptor el que fa és fer-nos-ho palès. Al cap i a la fi, d’això va l’ofici d’escriptor, no? D’escriure la vida. I David Vann és, amb totes les lletres, un escriptor amb molt d’ofici.