Dimonis familiars

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El mal que m’habita (Bromera) és la darrera novel·la de Pasqual Alapont, guardonada amb el Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa. Alapont (Catarroja, 1955) és un intel·lectual valencià polifacètic, amb una obra extensa i important. Ha escrit teatre, molta novel·la juvenil, ha estat actor, director d’escena, traductor. Compta amb diferents premis i reconeixements. En aquest cas, per segona vegada, es dirigeix al públic adult amb una història que, d’entrada, pot semblar poc original pel que fa a l’argument. Una psiquiatra en hores baixes accepta tractar un cosí del seu ex-marit, atrapat pel mal estrany que dona nom al títol, relacionat amb uns fets familiars de la infantesa que no esbrinarem fins al final del llibre.

Alapont aconsegueix atrapar-nos en una xarxa inquietant de suposicions i misteris, malgrat que sembla que en el camp de la novel·la més o menys negra ja ho hem llegit tot. Amb una bona ambientació i una prosa acurada aquest és un d’aquests llibres que es llegeix d’una tirada i que mostra com, en aquest gènere, no tenim res que envejar als autors de la resta del món. En els darrers anys no hi ha tanta difusió dels autors valencians com en d’altres temps. També passa, en ocasions, que quan els autors que identifiquem més aviat amb el món juvenil o infantil escriuen per als adults sembla que no desvetllen la mateixa curiositat que aquells que tan sols ho han fet per a gent gran, encara que comptin, fins i tot, amb una producció molt menys ambiciosa o més escassa. Aquests dos elements poden perjudicar la difusió d’aquesta novel·la i seria una llàstima que fos així.

Que seria de la novel·la, negra o romàntica, sense els secrets familiars o sense els fantasmes de la infantesa? Potser sigui aquest un tema recurrent, encara més quan cal situar-nos entre la boira d’uns fets oblidats. Però els arguments narratius són sempre més o menys els mateixos i la grapa dels escriptors fa que els trobem coses noves, com passa amb el cinema. Mentre els armaris més suposadament innocents conservin els seus esquelets podrem gaudir i patir amb aquest tipus de temàtica, sempre que estigui al servei d’un bon escriptor, amb ofici i recursos, com en aquest cas.