La llarga autodestrucció de Montgomery Clift

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Pel juliol del 2016 es van complir cinquanta anys de la mort de Montgomery Clift, un personatge complex i autodestructiu. De fet hi ha qui va considerar la seva mort una mena de llarg suïcidi. A la sala Àtic22 del Tantarantana l’actor Pau Sastre es deixa gairebé la pell en un monòleg llarg, amb un atrezzo modest i l’ajuda d’algunes fotografies projectades, per fer un recorregut per aquest precipici pel qual va davallar l’actor. L’any 1956 Clift va sobreviure a un greu accident de cotxe, en tornar d’una festa organitzada per la seva gran amiga, Elizabeth Taylor, qui, de fet, li va salvar la vida en poder treure-li de la gola dues dents que l’haurien ofegat.

La bellesa de l’actor americà va quedar molt malmesa, tot i que, considerant l’època, la cirurgia estètica va fer un bon treball. Els problemes de l’actor es van agreujar, però venien de lluny, de la seva estranya infantesa, amb una mare que el sobreviuria i que tenia l’aspiració de ser reconeguda per la família biològica que l’havia donat en adopció, una família que pertanyia a una mena d’aristocràcia americana. L’actor, expliquen, no volia acceptar la seva homosexualitat, tot i que no era capaç d’actuar amb discreció quan encalçava jovenets. Tampoc podia defugir l’alcohol o les drogues, amb l’accident i les seves seqüeles la cosa va empitjorar molt.

El text de l’obra pertany a Alberto Conejero (Jaén, 1978), encara poc conegut entre nosaltres, dramaturg i poeta de gran categoria que ha rebut guardons a molts països. La versió en català és acurada, no grinyola en cap moment. La traductor és el director de l’obra, Francesc Amaro. És possible que la gent, molta de la qual jove, que assisteix a la representació sàpiga encara poca cosa sobre la vida de Clift. El pas del temps ha mitificat més a fons Marilyn Monroe o James Dean, unes altres joguines  trencades. O Rock Hudson, una altra víctima de la moral rància del Hollywood clàssic. Marlon Brando, rival i més o menys amic, que va iniciar la seva brillant carrera en la mateixa època que Clift, li aconsellava que deixés la beguda, ell havia vist alcoholitzar-se la seva mare però la vida de Brando, si bé més llarga, tampoc no va ser gens plàcida.

Montgomery Clift era un narcisista, expliquen que es passava llargues estones contemplant-se en el mirall, per això l’accident va ser per a ell tan definitiu, tot i que va sobreviure deu anys a aquella topada tràgica. Tot aquell mon es va engrunant en l’obra, mostrant el drama, la solitud i l’estrany tarannà de l’actor. Un home trist que va esdevenir més trist encara. El monòleg, inquietant, ens transporta a aquells anys, a aquella edat d’or del cinema, en la qual s’amagaven tantes misèries banyades en dòlars. Pau Sastre, extraordinari, broda el personatge i no cau en més excessos que els exigits pel guió, tràgic i cantellut, la narració d’una decadència gairebé desitjada. Marilyn Monroe, que va compartir cartell amb Clift i Gable en aquella pel·lícula crepuscular i extraordinària, The Misfits, que avui no podem veure sense una esgarrifança, va manifestar en una ocasió que Monty era la persona que coneixia que estava encara molt pitjor que no pas ella. No és estrany que la figura de l’actor hagi seduït un autor teatral contemporani. La seva personalitat turmentada té tots els elements adients a un mite tràgic.

________

Cliff (Precipici) / Teatre Tantarantana (Flors, 22) / Text d’Alberto Conejero / Direcció i traducció de Francesc Amaro / Fins el 27 de maig de 2018 / 75 minuts / www.tantarantana.com