Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Maria by Callas és un bon documental sobre el personatge, dirigit per Tom Volf, que recorre a filmacions poc conegudes, a fragments d’entrevistes i a cartes personals de la cantant. Això li dóna una categoria diferent a la d’un biopic convencional, el fa més interessant i mostra l’evident admiració del director per la diva. I és que la imatge que trobem, centrada, com diu el títol, en les pròpies paraules de la cantant, és molt pietosa amb el personatge. Ens mostra una dama fràgil, amb una infantesa trista i una mare poc agradable i ambiciosa. Maria Callas explica que el destí no es pot defugir i que, de fet, el destí d’una dona hauria de ser esdevenir mare i fer feliç el marit, opinions que avui semblen força carrinclones, la veritat.
El documental ens mostra els seus èxits, els seus problemes professionals, la seva rellevància i originalitat en la professió, l’admiració que desvetllava i aspectes diversos de la relació amb el seu marit i, és clar, amb Onassis. Resulta discret i pietós en molts aspectes, la vida de la cantant va ser més moguda i complicada del que podem entendre i no veiem cap imatge de quan tenia més quilos del compte, per exemple, de joveneta. Hi podem veure imatges del rodatge de Medea, explicaven que Callas tenia una certa debilitat pels homosexuals, els considerava recuperables i havia tingut relacions íntimes amb alguns de ben coneguts.
Podem gaudir de fragments emblemàtics d’òpera, La Traviata, Macbeth, Norma, Carmen, Butterfly... i de la visió fugaç de molts personatges famosos i glamourosos de l’època. En centrar-se força en entrevistes diverses ens quedem amb la imatge, amable però suspicaç, que Callas devia voler donar d’ella mateixa als mitjans. Durant la meva infantesa i la meva joventut Onassis i el seu clan, fins i tot abans de l’afer amb Maria Callas, eren personatges habituals en les modestes revistes tafaneres d’aleshores. Tot aquell conjunt de gent amb molts diners podria portar per títol el d’aquell famós serial televisiu de fa anys, Els rics també ploren. Però, és clar, ploren en l’abundància, que ja cantava la Motta allò de com la Soraya vull plorar/ no vull plorar fent el dinar… Fins i tot en un vell monòleg de Capri es feia broma sobre els amors de la diva i l’armador milionari, l’actor acabava la tirallonga humorística amb una frase que aleshores feia riure: tu ‘calles’, i cap al barco.
Els afers personals no treuen cap mèrit al tema professional. Callas va ser un cas apart i el seu magnetisme i grapa interpretativa es fan evidents a les filmacions que podem veure avui per la xarxa. Aquí, a Barcelona, tan sols va actuar una vegada, en la modalitat de recital, la cosa no va començar gaire bé, es van escoltar crits de Viva la Tebaldi, que era la gran rival d’aleshores. Però al capdavall la cosa va canviar i va acabar per ficar-se el públic a la butxaca, és clar. Maria Callas va morir relativament jove, als cinquanta-tres anys. Es va especular molt sobre la causa de la mort, tenia depressions, prenia píndoles diverses. Onassis havia mort abans, de forma intermitent sembla que havien reprès la relació. No sembla que aquell senyor folrat de peles la tractés gaire bé, van estar més o més junts vuit o nou anys, l’home tenia fama de violent i no tan sols al llit. Després va voler fer aquella campanada amb la Kennedy, aneu a saber per quines estranys motivacions fatxendes.
En general sempre es diu, també ho diu ella a la pel·lícula i es corrobora amb el text d’una abrandada carta amorosa que Callas li va enviar, que Onassis va ser el seu gran amor i, realment, et preguntes què li veia.Però ja sabem que el poder, la fama i els diners tenen una eròtica especial. El primer marit tenia trenta anys més que no pas ella i era força més lleig que Carlo Ponti, per cert. Com en el present, angunieja contemplar els periodistes voltors, fent assetjament morbós. En tot cas Maria by Callas és un treball remarcable, es gaudeix de fragments d’òpera magnífics, una gran part dels quals, tot s’ha de dir, prou coneguts. Una mica allò dels clàssics populars. Avui hi ha moltes bones dives joves, la cosa ja no es reparteix entre tres o quatre, com abans, però el nivell de mitificació ja no és el mateix, tot i que sempre pot sorgir una figura emblemàtica. L’òpera ja no és un gènere per entesos i prou, ni elitista. Arriba a molta més gent, en directe o per diferents mitjans. És clar que hi ha molts nivells de gaudi en el tema musical i operístic, com en les lectures. Aquesta aproximació a la vida de Maria Callas pot agradar a un públic molt divers i té el perfum nostàlgic dels dies que ja no tornen.
