Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Víctor del Árbol és un escriptor que s’aparta de tots els tòpics intel·lectuals. Barceloní, de família procedent de la immigració i molt modesta però amb una mare afeccionada a la lectura, seminarista, soldador, Mosso d’Esquadra i, avui, un narrador d’èxit però que sembla que no acaba de ser acceptat del tot per determinades elits culturals d’aquí i d’allà. I és que en el món literari convencional el pes de l’enveja i l’afició a això que en diuen el ninguneo són respectivament un pecat capital habitual i una plaga bíblica.
En una entrevista l’escriptor manifestava, fa poc temps, en referència al tema polític, que avui ser equidistant és una mena d’insult de moda. Els llibres de Víctor del Árbol i ell mateix són equidistants en molts aspectes. Recordo que em vaig comprar El peso de los muertos, sense saber res de l’autor, després d’escoltar una entrevista que li van fer per la ràdio i que em va agradar d’allò més. En aquell moment l’escriptor formava part de l’escolta de Jordi Pujol i semblava atret per la figura de l’ex-president, amb aquest interès literari dels narradors pels personatges singulars. És probable que una feina com la de Mosso d’Esquadra faciliti la tasca a l’hora de trobar bons arguments però haver estat policia no és una condició suficient per ser bon escriptor. Més enllà de la grapa d’un argument hi ha l’ofici, aspecte que l’autor domina cada dia més a fons.
Por encima de la lluvia (Destino) és la darrera novel·la d’aquest narrador de raça, amb un nivell de lectura i de cultura rellevants, que es poden copsar en els seus llibres, plens de referències literàries, musicals, artístiques o històriques. Uns llibres que s’etiqueten, com tants altres, a causa d’una certa moda comercial, com novel·la negra però que són molt més que això. Del Árbol té un llenguatge directe, sense concessions ni pèls a la llengua, directe i retòric a la vegada. La violència hi és molt present. Por encima de la lluvia representa un pas endavant, un intent d’encetar nous camins sense abandonar els que l’han donat a conèixer.
En aquesta novel·la ens trobem amb quatre històries familiars tràgiques i complicades que acaben per coincidir i relacionar-se. Del Árbol, gran viatger, és un mestre en la tria i descripció d’escenaris, la novel·la ens porta des de Tànger fins a Suècia, passant per Barcelona, Sevilla o Madrid. El llibre està dividit en set parts i a cada part se’ns indica la data en què tenen lloc els esdeveniments. Hi ha molts temes en aquest llibre, potser un excés, car aquest escriptor té una certa tendència als excessos narratius i temàtics, i no ho dic com a retret, forma part del seu estil, tan personal, tan semblant, en molts aspectes, al dels grans escriptors americans de categoria.
Hi trobem recerques d’identitat, maltractaments, venjances, homosexualitat, immigració marginal, pinxos cruels i segones oportunitats. I, en el rerefons de tot, la família, com a nucli on pot passa de tot i que ens marca de forma profunda, cosa que han remarcat autors com Amos Oz. No hi ha famílies felices o infelices, la frase recurrent de Tolstoi simplifica molt el tema, depèn del moment, de les circumstàncies, de la sort i de l’escenari històric i social. Tot pot canviar, també la felicitat o la infelicitat. Ens ensopeguem amb temes clau de la nostra història hispànica, situats en escenaris tan inquietants com el Valle de los Caídos. La Suècia que del llibre és més propera a la dels autors nòrdics actuals, com Mankell, sòrdida i fosca, que no pas a la tòpica i típica d’altres temps o a la de Bergman.
Del Árbol és un autor molt traduït, molt valorat i premiat a França. En aquest aspecte, salvant les distàncies generacionals, trobo paral·lelismes entre el seu cas i el de González Ledesma, un autor que també era barceloní, de llengua familiar castellana i d’origen humil i que no defugia temes com la violència o el sexe, quan tocava. Durant molt de temps va rebre molts més guardons i va vendre més llibres a França que no pas aquí, tot i haver guanyat premis com el Planeta. En els seus darrers anys, al menys, va aconseguir reconeixements diversos.
Les geografies humanes de González Ledesma eren menys diverses, però els anys en els quals va començar a escriure també eren més difícils i la censura pesava com una llosa damunt de la literatura. Del Árbol, en ocasions, és una mica discursiu, aquesta és una tendència que sovinteja en alguns autors actuals. Lorenzo Silva, un altre escriptor de raça, també els fa amollar tirallongues diverses, als seus personatges, de tant en tant. Tot plegat no treu mèrit a Por encima de la lluvia, un llibre de gruix, amb magnífiques descripcions d’indrets i paisatges i amb una atmosfera angoixant progressiva. És d’agrair, així mateix, que s’incideixi en el tema de la vellesa, de la decadència, avui segons com sembla de mal gust o carrincló donar protagonisme als jubilats.
Aquesta és una novel·la que no es pot deixar fàcilment però cal avisar, és dura, aspra, cantelluda, sovint cruel, tot i que moltes maldats i perversions troben la seva justificació en el context i en la vida de cada personatge. La frase de Pascal amb la qual l’autor encapçala la novel·la, juntament amb un fragment del Poema de Gilgamesh, allò de què la desgràcia dels homes ve de la cat d’estar-se quiets en una habitació, reflecteix aquesta dificultat per ser feliços i la gran facilitat per complicar-nos la vida que sacseja els protagonistes d’una història polièdrica i tràgica en molts aspectes, amarada de fatalitat, però que deixa fins i tot un cert pòsit d’esperança, aquesta possibilitat de volar, com el protagonista, per damunt de les tempestes i les pluges, en algun moment de les nostres vides.
