Tothom, a la seva manera, té els seus mecanismes de resistència contra allò que està fora del seu control. Els personatges de Melancolía de la resistència (Acantilado amb traducció d’Adan Kovacsics), una de les novel·les més reeixides de l’autor hongarès László Krasznahorkai, viuen en una ciutat devastada per la brutícia i l’abandonament. Els carrers estan inundats per muntanyes d’escombraries, es troben autobusos convertits en ferralla, els fanals han deixat de funcionar, els trens no circulen amb normalitat i el fred ho governa tot. Sembla que l’aïllament, la desesperança i la resignació són les noves banderes d’aquesta ciutat que en el passat havia de ser bastant més esplendorosa. Imagino una mena de Detroit, però hongaresa, més abandonada, més enfosquida i intemporal.
En les obres de Krasznahorkai poques vegades sabem en quina època exacta estem i en quin lloc. Diu l’autor que a ell no l’interessa reflectir moments del passat, sinó només el present, una afirmació que pot resultar estranya quan llegim les seves novel·les, però que es pot entendre si pensem que, en el fons, Krasznahorkai vol parlar de la condició humana, de la universalitat d’alguns dels estats emocionals dels seus personatges. Si ens fixem en el cas concret de Melancolía de la resistència, ens adonarem que tots fem, com deia al principi, exercicis de resistència i supervivència. Potser el nostre entorn no està consumit per la misèria i la foscor, però sí ens podem sentir aïllats, abandonats, sense perspectives de futur. O potser tota aquesta brutícia i deixadesa urbana no és res més que la projecció del nostre estat d’ànim. La melancolia no sempre comporta resistència, moltes vegades implica assumir la pròpia derrota. I de personatges derrotats, a l’obra de Krasznahorkai n’hi ha uns quants.
Un d’ells és el senyor Eszter, músic de professió, home respectat a la ciutat, que un dia es va adonar que tot al seu voltant era banal: la seva tasca, els seus veïns, la seva dona. Va decidir deixar-ho tot, tancar-se a casa i demanar a la seva esposa que marxés. Des de llavors es dedica a descansar, a resistir. La senyora Eszter, per la seva banda, és una dona sense escrúpols, ambiciosa com una mala cosa, calculadora i letal. La seva manera de resistir és no enfonsar-se en la misèria que l’envolta, sinó sobreposar-se, treure el cap i aconseguir ser la persona que lideri el canvi que la ciutat necessita; ella vol notorietat, poder, reconeixement, i és capaç de gairebé qualsevol cosa per satisfer els seus desitjos. János Valuska és un noi a qui tothom considera el raret del barri, està obsessionat amb l’univers i treballa com a repartidor de diaris, ajuda al senyor Eszter des de fa temps portant-li el menjar i fent de mosso per a tot. Valuska, tan innocent i ingenu com és, es converteix en un titella perfecte per a la senyora Eszter. La senyora Pflaum és la mare de Valuska, una dona enfadada amb el món, vídua de dos marits, qui va trencar la relació amb el seu fill, perquè el considerava un motiu de vergonya.
Ella és qui comença aquest relat, quan espera un tren que sembla que no ha d’arribar mai després d’haver anat a visitar les seves germanes. En aquest periple de tornada a casa, el lector veu totes les misèries humanes (i les pors) amb les que ha de conviure la senyora Pflaum. Res no funciona, tot sembla perillós. Les coses empitjoren quan apareix un gran camió, gairebé infernal, fent un gran estrèpit enmig de la foscor i el silenci d’aquells carrers abandonats. Es tracta d’un circ, el principal atractiu del qual és el cadàver d’una balena enorme. El circ trenca la monotonia, però també aquella tranquil·litat freda i tensa que es respira a la ciutat. Els homes surten al carrer, volen veure de què es tracta aquell espectacle, però corren rumors de què la companyia ve amb unes altres intencions i que el grup és ple de vàndals i aquesta és una amenaça que a la senyora Eszter sembla venir-li d’allò més bé. Tot el que passarà a partir d’aquell moment en la novel·la és un gran acte de resistència, individual i col·lectiu. Alguns perquè prefereixen no fer res, s’amaguen, esperen; d’altres perquè veuen que només passant a l’atac podran sobreviure. És, doncs, el moment dels derrotats, d’aquells que no tenen felicitat, ni família, ni llar, només en la rebel·lió hi pot haver una oportunitat. Només en el desordre i el caos més absolut, la senyora Eszter podrà arribar allà on vol.
Krasznahorkai, que es declara un gran admirador de Faulkner, Kafka, Dante i els poetes grecs, proposa una narració densa, que requereix una gran concentració, amb frases llargues, sense punts i aparts. Aquest estil és un acte de rebel·lia, ja que la literatura clàssica hongaresa era rica en frases curtes, moltes curtes, i senzilles, i l’autor va voler fer tot el contrari. És possible que en aquest torrent literari el lector es despisti per moments, que es pregunti com ha arribat a determinat punt, i necessitarà tornar enrere per entendre-ho tot. Això no ha de fer por, tenint en compte que és millor no obsessionar-se en copsar-ho tot, però sí és important no perdre el fil per no quedar-se fora de joc. La literatura de Krasznahorkai exigeix un lector format, amb molta maduresa i m’atreviria a dir que el lector ideal d’aquest autor hongarès és aquell que ha viscut grans actes de resistència, grans neguits existencials. Krasznahorkai és un autor apassionant que demana lectors apassionats. Cal llegir-lo amb calma, entrar amb molta curiositat i deixar-se atrapar per la complexitat humana que sempre hi ha en els seus relats.
