Moments d’intimitat

Álvaro Muñoz / @AlvaroMunyoz

Sent molt genèrics, podem dir que dels escriptors hem de valorar dues coses: què hi diuen i com ho diuen. A Un estiu (Quaderns Crema) Francesc Parcerisas ens narra com va ser l’estiu del 2014. Desconec el perquè d’aquest any. El com ho diu és una delícia, fent d’un dietari una amalgama de reflexions en les quals l’autor s’obre al lector. El dietari engega amb petits viatges emocionals cap a la infantesa de l’autor, dels canvis i de com es viuen les vacances depenent de l’edat. La ignorància vital quan som infants, despreocupada i innocent, queda contraposada a l’estiu de l’any que gairebé fas 70 anys, ple d’experiències i de vivències que t’atorguen un bagatge vital necessari dins d’aquest dietari.

Com no podia ser d’una altra manera en un home com Parcerisas, els (molts) llibres que llegeix durant l’estiu donen el tret de sortida a unes reflexions ben vives. Tant li fa que siguen llibres d’altres segles, l’autor aconsegueix fer unes cavil·lacions delicioses, subtils, amb un llenguatge tan fàcil per al lector (no dic que siga fàcil escriure així) que esdevé un tast massa ràpid. No obstant això, preferisc quedar-me amb ganes de més que desitjar acabar un llibre o deixar-lo a mitges. La brevetat del llibre, però, la podem trencar si engeguem les nombroses lectures que s’hi citen, ajudant-nos així a una major comprensió dels pensaments de l’autor.

Al llibre veiem com la passivitat i despreocupació de qui va a primeres hores del matí a la platja de Vilanova i la Geltrú es trenca de forma radical amb l’aparició de personatges com Jaume Vallcorba, Josep Miquel Sobrer i Carles Miralles. Aquesta calma estival, amb l’única preocupació de no mullar els llibres és l’oposició del dolor que sents en veure com les malalties s’emporten la vida de persones estimades. Les parts dedicades a Jaume Vallcorba, qui va ser fundador de Quaderns Crema, desprenen la malenconia de qui escriu sobre algú que ja no té al costat. Un moment dolç i subtil és quan recorda aquella darrera abraçada que ambdós reconeixien com un acomiadament. Els altres dos, Miralles i Sobrer, faltaran després de l’escriptura del llibre, el gener del 2015, i Parcesiras els hi dedicarà el llibre a posteriori de l’escriptura del dietari. M’hauria agradat molt que el llibre poguera tenir més extensió perquè la forma de tractar el dolor i el pas del temps és del tot envejable.

Per últim, la figura de la seua mare serveix per a tractar temes com la religió i les diferents formes de viure-la i veure-la. Una dona que sovint pateix d’al·lucinacions però que mai deixarà de creure en Déu farà que Parcerisas puga afilar la seua ploma amb unes reflexions que, com veiem, aporten curiositat, ironia i humor: “Ateu vol dir que no creu en Déu, però no hi ha una paraula del tot simètrica per a -teu, i ens veiem obligats a recórrer a mots formats per la negació d’allò que, de fet, és una afirmació que caldria haver justificat com ara no-creient. […] No cal que jo em defineixi com a a-unicorns, a-fantasmes, a-vampirs o a-minutaure. És qui creu en els unicorns, fantasmes, vampirs o minotaures que s’ha de definir com a unicornista, fantasmista, vampirista o minutaurista i provar que aquests éssers existeixen.”